Disponible en: Spanish
Font: Diccionari català-valencià-balear
Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll
Editorial Moll
http://dcvb.iecat.net/default.asp
No som tetraplègic; estic tetraplègic. La tetraplegia és un estat, una malaltia, un defecte; no una condició. Tampoc no som discapacitat ni invàlid ni minusl’hòstia. Diguem les coses pel seu nom. Tenc una tara i prou grossa, em sembla. Diguem idò que estic tarat i prou.
M’agrada anomenar les coses i les persones pel seu nom. Si t’hi fixes, anam canviant els eufemismes a mesura que van agafant un caire pejoratiu: baldat, invàlid, subnormal, minusvàlid, discapacitat… són paraules que al seu moment s’usaven sense ànim d’ofendre ningú, ans al contrari, per mor d’evitar l’eufemisme anterior, caigut en desgràcia. Un exemple evident es “subnormal”; un tecnicisme que un temps es va triar per referir-se de manera educada als qui pateixen una deficiència psíquica i que vol dir senzillament “per davall d’allò que és normal” i que avui és un terme proscrit, malsonant i políticament incorrecte; ben igual passà amb “retrassat” i més tard amb “deficient mental”.
La dolentia dels imbècils acaba sempre desbaratant les bones intencions i superant la poca traça dels inventors d’eufemismes.
Ara ens diuen dependents (jo em pensava que aquests eren els qui despatxen a les botigues) o també “persones amb mobilitat reduïda”. Toca’t els nassos!!! Cada vegada em fan més complicat explicar com estic. Saps si ho haguessin d’escriure ells amb la boca… !
I la darrera incorporació a aquesta petita història del lèxic per a “tarats” -emprat aquí amb doble sentit i una mica de sarcasme- és “persona amb diversitat funcional”, una denominació que es podria aplicar perfectament a Rafel Nadal, que tant li és jugar amb la dreta com amb l’esquerra. Sembla que no saben com ho han de fer per tal d’amagar o edulcorar la realitat i jo no m’he d’amagar de res, no vaig d’edulcorants artificials i, ho tornaré dir, m’agrada anomenar les coses pel seu nom.
Així, me plantejava un parell d’opcions: baldat, tolit -que no l’havia sentida mai- immòbil, més poètica però poc explícita i la que a mi m’agrada més, tot i el sentit despectiu que ha pres amb el temps o tal vegada precisament per això: tarat: curta, senzilla, capicua, de 5 lletres com els meus 4 noms -Rafel Àngel Jaume Jaume, tarat- i precisa:
Tarat.- Defectuós; que té tara.
M’agrada aquesta paraula i me’n toc els dallons d’allò que vulgui dir la gent quan la fa servir.
3 comments
Hola Rafel,
M’ha impressionat molt la teva trajectòria de vida, els teus viatges, les teves experiències amb el Zorba, els teus escrits, la tetraplegia. Sento admiració pel teu tarannà vital i malgrat tot engrescador, i t’agraeixo que em fessis conèixer el teu blog i la teva experiència que m’ofereix una lliçó de vida. Gràcies.
M’ha impactat molt també que no puguis veure les estrelles, lligat als horaris que et venen imposats pels treballadors que et posen al llit. Volia preguntar-te si coneixes la web Stellarium, que et permet veure el cel estrellat a temps real en qualsevol moment. Sé que és una solució ridícula i del tot insuficient, però trobo que és una web molt bonica i que potser et pot agradar.
Una abraçada i de nou, gràcies.
Jo també som discapacitada, tarada, baldada, hem pots dir lo que vulguis…pero m´agrada més que em diguin per el meu nom: Àngels, que per algo es la primera etiqueta que ens posen quant apareixem a aquest món i ara no és el moment de canviar el que la familia va decidir….amb tantes coses importants per canviar. Si mires al voltant teu, al voltant meu, al voltant del nostro món, queden ben pocs que no puguin estar inclosos a una de les definicions proposades per tu Rafel.
Per aixó, i si no et sap greu, continuaré amb en RAFEL, així, en lletres majúscules.
Ben cert, Àngels, i no pretenc que m’anomenin d’altra forma que pel meu nom, però em rebenta sentir tant d’eufemisme per referir-se a nosaltres en lloc de veure solucions ni tan sols la intenció de cercar-les. Te posaré un exemple que cada dia me confirma que els tarats som un grup social marginat i que els qui no ho són veuen amb bons ulls que això sigui així.
Cada dia ens posen al llit entre les 19:30 i les 21:00, també a l’estiu i fins i tot la nit de cap d’any. Saps les hores de vida útil que ens lleven? Perquè això serà així fins que em mori. Cada vegada que he volgut exposar el problema (avui mateix a la psicòloga) canvien la cara i me diuen que això és molt difícil canviar-ho. El torn dels treballadors acaba a les 22:00 i tots hem d’estar colgats, arraconats parlant clar, abans; perquè l’únic tarat bo és aquell que no fa nosa i al llit no en feim gens de nosa.
Ara vendrà la primavera, els dies llargs i la calor i seguirem sopant a les 7 i mitja i, a les 9, tothom al llit, que no a dormir, perquè és impossible. Saps el temps que fa que no puc tombar-me a mirar les estrelles? I lo pitjor és sebre que no ho tornaré a fer pus mai més mentre els drets laborals de les persones sanes prevalguin per sobre dels drets fonamentals dels tarats.