Disponible en: Spanish

Share

Temps per pensar és el darrer relat que vaig escriure durant el primer curs de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonés. El vaig presentar el 30 de setembre de 2019 i el vaig escriure inspirant-me en una reflexió que em vaig fer un dia com a resposta a una pregunta que em feia constantment. Vaig crear un personatge, en Blai, li vaig crear una història i vaig posar en boca seva, al final del conte, aquella mateixa pregunta.

Jo ja he deixat de fer-me-la.


Temps per pensar

En Blai sempre es queixava de no tenir mai temps per pensar.

Li agradava molt, asseure’s a pensar. Pensar en coses que havia fet, que hauria de fer, que li agradaria fer; en coses que mai faria… Podia passar-s’hi hores, quan era fadrí i tenia poques feines, pensant i pensant. De vegades ho feia al sofà, però li agradava sobretot pensar d’assegut.

Aquell migdia en Blai frissava. Havia enllestit la feina abans d’hora i havia demanat al cap de secció per sortir vint minuts més prest, per mor d’una urgència que li havia sorgit. Assumptes familiars. Frissava tant que, per no esperar l’ascensor, davallà els cinc pisos a peu. Frissava i baixava de dos en dos els escalons mentre intentava recordar on havia deixat el cotxe. Devora la botiga de mobles? No. Això va ser ahir. A la cantonada del súper? Tampoc. Avui… pensa, pensa, Blai… feia olor de…Ja està! Davant la fruiteria!

En Blai, quan pensava, ho feia sobre coses molt diverses. Tant li era idear un negoci innovador, com elucubrar la solució definitiva a una situació mediambiental insostenible, com dissenyar un sistema perquè l’empresa on treballava funcionàs com un circuit integrat, com… Però mai va arribar a saber si les seves eren o no bones idees perquè mai va atènyer traspuar-les més enllà de les partions del seu creatiu cervell. Mai va moure papers ni cercar inversors, ni va contactar amb cap associació ecologista, ni prop fer-hi, va gosar tocar mai a la porta del despatx del seu cap. Sempre sorgia una curolla nova que requeria el cent per cent del seu inesgotable enginy.

Un dematí, es despertà sorprenentment decidit a posar en pràctica un d’aquells projectes que de vegades havia pensat que potser un dia faria: proposar a na Bel de casar-se. Ella digué sí. Per això ara frissava.

Frissava tant que no va mirar a banda i banda dels cinc carrers que va travessar a l’atropellada. Frissava tant que, mentre s’afluixava el nus de la corbata amb una mà i amb l’altra mirava l’hora al mòbil, una moto va estar a això, d’envestir-lo. Frissava tant que en menys de cinc minuts era dins el cotxe; tant que no va pensar a posar-se el cinturó. Frissava i, per això, es va passar tres carrers sense cedir el pas i es va empassar la bocinada d’un camió i els improperis d’un senyor en cadira de rodes.

En Blai i na Bel s’havien promès amor etern i havien acordat que les seves vides no canviarien. Cap dels dos hauria de renunciar a cap afició, vici o mania, per molt que desagradàs a l’altre.

Na Bel era prou tolerant. El deixava menjar crispetes al cine (cosa que ella sempre havia odiat), fumar a la platja (cosa que mai s’havia privat de criticar) i fins i tot pixar de dret (encara que les voreres de la tassa romanguessin esquitades de groc fins que ella hi passava el fregall). En Blai també ho era prou. Acceptava haver de sortir al balcó quan la fumera l’assetjava, inclosos els dies que el fred li escorxava les mans i no gosava traure-les de les butxaques per espolsar la cendra; no posava emperons a que na Bel sovintejàs sortir de gresca amb les amigues i el deixàs tot sol a ca seva, ni tan sols a que pregonàs, arreu de l’escala, a força de giscos i gemecs, que estaven pegant un pinyol, cada vegada que tots dos convenien que ja tocava.

Però en una cosa no havien arribat mai a tenir pau: la necessitat (indefugible per a ell, exasperant per a ella) d’en Blai d’asseure’s a pensar.

Si ella ja hi era en arribar ell a ca seva, just tancar la porta i després de l’hola-vida de rigor, li encomanava una feina o una altra. Passaràs la granera?, plegaràs la roba?, posaràs la rentadora?… Tenia aquella dona una imaginació de serpentina i una caixa dels trons plena de recursos ocupacionals. Es passava el dia cavil·lant quina tasca encomanar-li o improvisava? Fos com fos, si no aconseguia fer més prest que na Bel, en Blai no tenia mai temps per fer allò que havia estat pensant, tot lo dia a la feina i durant el trajecte a ca seva, que faria en arribar: asseure’s a pensar.

Per això, mentre conduïa, pensava si no hauria hagut de demanar per sortir encara una mica abans. En tendria prou amb vint minuts? Aquell dematí, entre informes i balanços, se li havia acudit una idea brillant i necessitava temps per arrodonir-la. I mentre això pensava, frissava. Perquè els escassos dies que aconseguia ser el primer en obrir la porta, posar-se còmode i encatxofar-se dins la seva butaca a practicar l’exercici que tant el delia i tan bé cultivava, era incapaç de concentrar-s’hi, sabent com sabia que, en qualsevol moment, sentiria el pany de la porta i aquell hola vida!, has fregat?, has parat taula?, has escurat?, o fos quina fos la tasca que el femení cervell de na Bel hagués maquinat per a l’ocasió. Ell: ara mateix anava a fer-ho, vida; ella: és que si no t’ho dic jo, no fas res mai! i ell: és que no tendré mai temps, per seure a pensar?

Per això ara en Blai frissava. Frissava d’arribar per dedicar aquells preciosos instants, rapinyats a l’empresa per presumptes assumptes familiars, a la seva enyorada afició. Frissava tant que pensà que accelerant passaria en groc. De coa d’ull va veure el vermell, de sobte, l’autobús, de miracle, el seu peu dret, un grinyol esfereïdor i una cremadissa de cautxú evitaren la topada. El cop al volant li trencà el nas i li esquinçà el moll de l’os per damunt de la tercera cervical. Despertà immòbil a l’hospital.

Ara, en Blai  jau o seu a totes hores, i a totes hores pensa: per què justament a mi?

Fi


Si t’ha agradat pots:

  1. Deixar-hi un comentari.
  2. Compartir-ho a les teves xarxes socials.
  3. Llegir Un crac o un pringat.
Share