Disponible en: Spanish
14 d’abril de 1980. Tres dotzenes d’anys, sí. Es diu aviat però, si et faig el favor d’estalviar-te el càlcul -que el teu capet ja sé que no és el que era- i et dic que 3 dotzenes són 36 anys, per ventura t’escarrufaràs i me diràs que no eres nat, que te donaven de menjar a la boca o que duies calçons curts i rebies baticuls. Sí; ja sé que qualcú dirà que ja els duia llargs i per ventura festejava si no era casat, però la frase m’havia quedada prou bé i així l’he volguda deixar.
Bé n’ha caiguda d’aigua del cel, de llavors ençà, i de pèl de les nostres closques, que si la féssim ara, aquesta foto, a més de la meitat no els coneixerien -a mi sí, per la cadira de rodes-. 14 d’abril de 1980. Que com puc estar tan segur del dia exacte? Seu aquí i t’ho contaré.
Tota aquesta jovenalla que veus a l’estampa -si tu hi ets, te pots botar això que ve ara- són els meus estimats amics corals, companys de penes i alegries del 3er curs de BUP del Col·legi Sant Agustí de Palma i les cares llargues que veus venen a conte de que s’havia acabat una de les millors setmanes de les nostres aleshores curtes vides. La fotografia que veus fou presa a Queen’s Gate, al portal del youth hostel on ens allotjàrem durant el nostre viatge d’estudis a Londres. I ara ja pots deixar de cercar-m’hi, que tanmateix no m’hi trobaràs, perquè no hi era, i el per què de la meva absència té molt a veure amb el per què de la meva certesa sobre el dia en que fou presa la foto.

Després d’una setmana de visites a museus, passejades per Hyde Park -encara no n’havia, de parcs a Ciutat– i partides de marcianitos a la màquina de l’alberg -d’això tampoc no en teníem encara-, el dia abans de la foto, el meu amic Joan Serra i jo -com va això, Joan?; ja em corregiràs, si trobes que vaig errat en res- trescàvem per devers Piccadilly Circus, al mateix centre de Londres, i ens aturàrem davant un tauló on s’anunciaven els concerts del mes arreu de tota Anglaterra. Me’n record d’haver-ne vist un de Genesis, però ens queia massa enfora. Amb això que l’ànima em va caure de cop en terra i per ben poc no hi fa un forat i pega damunt les vies del London Underground, que és com li diuen allà al metro. Aquell mateix dia 13 d’abril a la nit i a aquella mateixa ciutat de Londres actuaven els Jethro Tull, aleshores un dels grups que més sonava al tocadiscos de ca meva.
No sé si per a tu, Joan, la impressió degué ser la mateixa, però record que me pegava tocs pel cap de no haver-ho mirat abans, en lloc de tant de museu i tant de ficar monedes d’una lliura a la punyetera maquineta dels d’allons per matar marcianitos, la Space Invaders, que tanmateix no s’acabaven mai. De qui va ser la idea?, no ho sé, però decidírem que no estava tot perdut i prenguérem nota del lloc de la performance, Hammersmith Odeon a Kensington Road, que casualment era el carrer ample on donava Queen’s Gate i que vorejava per la banda de migjorn el Hyde Park. No podia esser molt enfora. Cames, perquè vos vull? Camina caminaràs, cap a Hammersmith te faràs.
Al cap d’una bona estona caminant, treiem el fetge per la boca. Aquell puta carrer no s’acabava mai i ni rastre de cap Odeon ni res que se li semblàs. Resignats vàrem fer allò que hauríem fet de tot d’una d’haver estat femelles o si haguéssim estudiat anglès a l’escola enlloc de francès: demanar. Qualcú ens va dir que anàvem bé, però que la meca de la nostra peregrinació queia fora del nostre mapa i que encara ens quedava un bon tros. No record si aquí claudicàrem i agafàrem un taxi o si acabàrem l’excursioneta a peu, però a la fi, arribàrem a puesto. La taquilla era oberta i quedaven entrades. Què feim, que no feim? Decidírem tornar cap a cases a compartir la bona nova amb els companys.
Els primers en botar de la cadira i apuntar s’hi, varen ser en Ronald van den Hurk -com anam, Ronald?-, amb qui, a més de compartir escala i jocs d’horabaixa, combregava també amb els gusts musicals, i en Joan Barceló –com estàs, Joan?-, el professor de Naturals, qui per edat i afinitat era el mestre més proper a nosaltres i ens havia fet de pastor per aquelles terres saxones, juntament amb el pare Ramis,.

El pare Baltasar Ramis, era el director del col·legi i el professor de francès i ben bona persona que era, però se feia el malsofrit per mirar d’imposar un poc de respecte, cosa que no sempre aconseguia. Li dèiem Mohicano d’ençà d’un dia que va venir, acabat de sortir de cal barber, ben pelat i amb una mica de cresta que li anava del front al clatell; allò, el seu natural color bru de pell i la facilitat de qualcun dels meus companys més creatius per treure-li punta a qualsevol cosa li valgueren un dels malnoms més simpàtics, divertits i longeus de la història del Col·legi Sant Agustí. Més de 20 anys més tard, una al·lota que acabava de començar a la UIB me va dir que encara el malanomenaven així, tot i que ningú sabia d’on li venia aquell exòtic i cinematogràfic àlies. El pare Ramis no se’n podia avenir de que haguéssim volgut anar a Londres enlloc de a Paris; com tampoc va entendre mai perquè quan ens feia llegir en veu alta les redaccions de francès, fos quin fos el tema que ens havia posat, sempre havia de sortir per enmig un mohican o un indien; no podia sospitar mai, l’home, que aquell sobtat i desproporcionat interès dels seus punyeteros deixebles per l’antropologia del continent americà fos per mor del seu estilista.
Però no perdem el conill, que es fa tard i vol ploure. Per on anava? Ah!, sí. Deia que en Ronald i en Joan Barceló obriren els ulls com a plats en sentir aquelles paraules màgiques: Jethro Tull, concert, avui. De la resta dels que eren al hall de l’alberg quan en Joan i jo arribàrem suats i excitats, no record que ningú fes senya de saber de què anava la moguda. Els membres més rockers de la classe anaven més de Bob Marley, Eric Clapton, J.J. Cale i de tot allò que fes olor d’herba. En sentir parlar d’un tio que tocava la flauta varen posar cara d’oi i se n’afluixaren. Ells s’ho perderen. Tan sols record que en Toni Pep Munar, n’Anselm Payeras i me diu en Ronald que també en Pep Lluis Capllonch i en Tolo Rigo – què feis, bergants?- s’hi afegiren. Si te’n recordes de qualcú més que ho fes, deixa’m un comentari i m’ajudaràs a completar aquesta història.
El capvespre, arreplegàrem les darreres lliures que ens quedaven i partírem més xalests que una guarda de jovenets de rondalla cap al Hammersmith Odeon. Encara trobàrem entrades, però per ben poc perquè no ens vàrem poder ni asseure. Ens col·locaren drets a dalt de tot, esquena a paret. Jo per mi que no en quedaven, d’entrades, però ens degueren veure cara de no demanar el llibre de reclamacions i ens varen col·locar enmig del darrer corredor, per no fer nosa. Sort que tenguérem, encara! Quan començà el concert, començà també una de les experiències més al·lucinants de la meva vida i també una de les aficions que més bons moments m’ha donat: la d’agafar un vol només per anar a viure un concert de rock.

Ian Anderson sortí a escena desfressat de noble escocès, amb una capa de quadres, botes de muntar i uns leotards blancs cenyits. Una boina coronada d’una borla completava la pintoresca indumentària. Barre, Evan, Palmer, Glascock i Barlow, cada un amb una desfressa diferent, prenien posicions i començà l’espectacle. Podria parlar fins demà d’aquell concert; miraré de no fer-ho.
El líder, cantant i alma mater de Jethro Tull se movia per l’escenari com un joglar, com un bufó, com un dimoni, mentre la banda sonava perfectament sincronitzada, potent, precisa, com si fos un disc, record que vaig pensar, però sense els renouets dels microssurcs, i allà a dalt de tot, la seva música arribava amb tota plenitud i nitidesa, sense l’eco que devia rebotar de la paret que teníem darrera. El so omplia tot l’espai i m’ entrava per les orelles, pels forats del nas, pels ulls, per la boca, que tenia badada i no la podia tancar, i no seguiré enumerant forats per no fer-me groller, però ja et pots imaginar per on més. La meva magra còrpora tota s’omplia d’aquella màgica mescla de sons i renous, convertida en una orgànica caixa de ressonància a punt d’esclatar. La música m’envoltava i me penetrava, i no podria haver dit si l’escoltava amb les oïdes o amb el cor i les entranyes.

Les cançons anaren caient una darrera l’altra com a fruites madures a punt per ser degustades. La majoria les vaig reconèixer, les tenia en disc o les havia escoltades a qualcun dels que m’havia deixat el meu bon amic Vicente Valderas -hola, Vicente-; en sabia part de la lletra i de qualcunes també els acords i les havia cantades assegut amb la guitarra acústica al saló de ca nostra. A New Day Yesterday, Cross Eyed Mary, Thick as a Brick, Locomotive Breath… evidentment, no les record totes ni l’ordre en que sonaren.
Jo estava posseït, fora de mi; no podia creure allò que m’estava passant, però sí; era jo, en Rafel, qui estava allà a dalt; i allà a baix, darrera d’aquella atmosfera carregada d’harmònics, notes distorsionades i electricitat, botava, s’ajupia o se quedava dret sobre una sola cama mentre esquinçava l’aire del Hammersmith Odeon amb les notes escardades de la seva flauta màgica un ésser d’un altre planeta. Ian Anderson no era tan sols un compositor, cantant i multi instrumentista excepcional; era també un intèrpret descomunal, amb una posta en escena gens improvisada. Tant ballava com un saltimbanqui medieval fent voltar la flauta amb una ma com saludava al respectable amb una solemne reverència digne d’un lord anglès del segle XVII o s’agenollava eixancat com el més groller cantant de heavy metal, amb aquells leotards blancs que semblava que s’havien d’esqueixar en qualsevol moment per la banda més impúdica.
En un moment del concert -ho record com si fos ahir de tantes vegades que ho vaig contar- des d’un extrem de l’escenari va llançar la flauta cap al cel del teatre. L’instrument es va alçar giravoltant i reflectint aquella llum de tots colors que foradava la fosca de l’Odeon, fins arribar a l’alçada dels nostres nassos. Crec que puc parlar per tots els presents si dic que ens vàrem escarrufar només de pensar que aquell objecte preciós, capaç de fer-nos estremir de gust, de ràbia i de tota casta d’emocions, s’anava a pegar la gran castanya en unes dècimes de segons contra el trespol de l’entarimat. Però aquell pelut despentinat que obria els ulls com un diable i se contorsionava com si estàs posseït pel mateix Belzebú ho tenia tot controlat i no deixava res a l’atzar; al darrer moment travessà com un llagost l’espai que el separava del punt previst de l’impacte i arribà just a temps d’emparar la flauta a un pam d’en terra, en el precís moment que el grup feia l’acord final i s’apagaven tots els llums, llevat d’un únic focus que, dirigit al punt exacte del rescat, ens deixava veure aquell estrafolari jocker en postura fetal i amb la flauta a les mans. Un número propi del Cirque du Soleil, assajat a la perfecció amb una precisió mil·limètrica que deixà bocabadada l’audiència.
El concert passà com ho solen fer les coses que ens fascinen, més aviat d’allò que jo hauria volgut, sense perdre en cap moment la intensitat ni l’interès d’un públic anglès rendit davant l’encant i el carisma d’aquell escocès insolent, que no se va estar aturat més que quan, acompanyant-se d’una guitarra espanyola amb cordes metàl·liques, interpretava el seu repertori acústic o durant el seu solo de flauta, que mereixeria una plana sencera. Però no et vull avorrir i només te diré que el teatre sencer emmudí mentre aquell homonot barbut mesclava tonades de música tradicional amb frases de la seva creació, crits, roncades, xuclades de nas i tot un repertori de renouets fets amb la boca, fins que entonà les primeres notes de la bourrée més famosa de Johann Sebastian Bach i es trencà de cop aquell silenci com si s’hagués romput l’encanteri que ens havia deixat immòbils, callats i a mercè d’aquell flautista d’Hamelín embotit en malles de ballet.
Però la locura absoluta va arribar al segon bis, en sonar les primeres notes d’ Aqualung. El Hammersmith Odeon se vengué avall i jo em vaig elevar per damunt de tothom fins el sostre del teatre –que, per altra banda, no era tan enfora-. En aquell moment, als meus setze anys, em sentí la persona més afortunada del planeta. Jethro Tull interpretava Aqualung, la seva cançó senyera per a mi. No hi havia més gent allà dedins. I quan Martin Barre envestí el seu solo de guitarra… Allò em va superar! Vaig fer una cosa que no havia fet mai i que mai hauria pensat que seria capaç de fer, tímid i empegueïdor com era. Me va sortir de ben dedins com un orgasme de l’esperit. Vaig cridar; en públic, davant tothom i sense demanar permís. Evidentment, ningú em va sentir, llevat de n’Anselm, l’home tranquil, que era devora jo i me va pegar una mirada d’aquelles seves en pla: quina brusca li ha pegat ara a aquest? Em vaig empegueir i no vaig tornar obrir el bec en tot el concert. Perquè encara hi havia concert. Faltava la guinda final.
Aqualung no va acabar amb la seva cadència final que tots esperàvem sinó que va modular en una progressió in crescendo fins transformar-se en la solemne Dambusters March, una d’aquelles pomposes marxes que només els britànics són capaços de treure’s de la txistera. El nostre amfitrió sortí d’escena i vaig pensar si era per deixar pas a qualque membre de la reialesa. Semblava que en qualsevol moment hagués de comparèixer la mateixa reina Victòria o n’Enric XIII, amb les seves sis esposes del bracet, per posar el colofó a la vetlada. Però no; tornà sortir Ian Anderson sostenint sobre el cap un enorme globus blanc que va empènyer cap al cel-ras d’aquell temple sagrat. L’esfera s’elevà amb descarada parsimònia mentre mitja dotzena de focus fitoraven la foscor amb la seva llum blanca, voltant en totes direccions i escampant feixos de claror per tot arreu. El globus no havia encara començat el descens que ja s’enlairava el segon; i llavors un altre i un altre; no sé quants n’hi va arribar a haver pujant i davallant i reprenent l’ascensió, impulsats ara per un públic enfervorit, surant dins aquell petit univers farcit de bones vibracions, mentre els acords d’aquella marxa triomfal, solemnement oficiada per la guitarra elèctrica del reverend Martin Barre se succeïen en una progressió harmònica d’aquelles de final feliç de conte de princeses i prínceps amb noces de pinyol vermell.
Tenia els ulls humits quan els llums de la sala se varen encendre anunciant-nos que allò s’havia acabat. Vaig haver de dissimular perquè els meus amics no ho vessin, fent com que mirar qualque cosa interessant allà enfora i eixamplant les òrbites dels ulls per evitar vessar cap llàgrima que hauria delatat el meu estat. Als setze anys no convé deixar veure que ets capaç d’emocionar-te davant de la bellesa o, almanco, això pensam els mascles quan tenim setze anys. S’havia acabat el somni. A l’endemà tornàvem a Palma.

I ara només me queda explicar com sé el dia exacte del concert i per què jo no surt a la foto. Un dia, no fa molt, vaig rebre per Facebook un missatge den Ronald amb una imatge adjunta que em va deixar bocabadat. El resguard d’una entrada al nostre concert al Hammersmith Odeon. Me va dir però que no era seva; era den Joan Serra, que l’havia conservada fins avui. Es veu que l’experiència el va afectar tant com a mi o més, no de bades, en Joan va tornar de Londres amb una flauta travessera davall el braç i ha estat l’únic de nosaltres, que jo sàpiga, que ha fet coses importants al món de la música, com a compositor. Jo, per la meva banda, no vaig voler tornar a cases sense un recordatori d’allò que havia viscut.

Mentre tots esperaven l’autocar que ens havia de dur a l’aeroport i se feien la foto de comiad amb les maletes ja parades, jo me vaig escapolir amb en Ronald fins a una botiga de discos. A la secció de Jethro Tull vaig trobar la caràtula del darrer disc en directe, Bursting Out, amb una foto del nostre home agenollat i eixancat com l’havia vist fer la nit abans, amb un globus gegantí surant damunt el seu cap. Meu!, vaig dir. Per poc que puguis, escolta’l, si no ho has fet encara, i te’n faràs una idea d’això que t’he contat.
Amb aquestes línies he volgut recordar, a més d’una vivència extraordinària, a les persones amb qui vaig viure aquesta i tantes altres experiències al Col·legi Sant Agustí. Companys, professors i pares, els qui hi sou i els qui han partit, els qui llegiu això, els qui encara no ho han llegit i els qui no ho llegiran mai; a tots els qui fóreu part d’un bocí de la meva infància i que ara sou una part irrenunciable dels meus bons records.
13 comments
Pues si, Rafel, el inefable Pedro Servera luciendo su poblada barba en Barba Nieves y los Siete Enanitos. Definitivamente, para entonces, se nos había ido la cabeza.
Acuérdate que en el intermedio, salía Maza a escena vestido con un pijama de rayas, se tumbaba en una hamaca y solo, sobre el escenario se pasaba roncando los quince minutos que duraba el descanso ante el estupor de todos. (Entiendes ahora lo de la cabeza).
En otro momento, en una lucha a espadas entre dos de los actores, uno empujó al otro y en ese momento quedaron paralizados mientras se oía en off: “Sr. Ortiz de Mendívil, ¿Qué opina usted de la jugada?”
En eso, otra voz decía, “Efectivamente, vemos claramente como un espadachín empuja al otro. Para mi, definitivamente, penalti.
Mientras tanto ambos hacían la movió la y salía Julia vestido de arbitro y sacaba tarjeta roja a uno de ellos mientras esté protestaba aireadamente.
En fin, amigo Rafel, espero haberte hecho recordar este par de anécdota. Te mandare, como me pediste , alguna foto que pueda tener de aquellos tiempos.
Un abrazo…Jose
Hello, Rafel. Com has descrit aquest concert, es com jo el vaig viure!!! I me’n record dels llums, de la gavina, de n’Anderson de vosaltres ,de la pinta de cervesa que en vaig clavar, de tú perquè si es cert jo era un dels de Eric Clapton però no de l’herba jajajaja i en vares convenç-se tu, en Joan Barceló i en Ronald, també el següent dia en vaig comprar el disc i després tots els que varen venir mes tard, y els guardo i escolto… No ho record en nostàlgia si no com una experiència vital, de esser mes obert en la música.
Per cert varem coincidir al concert de Roger Hodgson (Supertamp) a Pollença.. T’enrecordes? Meravellosa nit també!!!!
Vet si me’n record del concert d’en Roger Hodgson a Pollença. Va ser un diumenge 13 de maig de 2008, al claustre de Sant Domingo de Pollença. Era a primera fila amb els meus amics Bernat, Toni i Joan i a la sortida te vaig cercar perquè recordava que era el teu poble i vaig pensar que no t’ho hauries volgut perdre. Supertramp va ser un dels grups que més ens agradaven a tots l’any 80. Fins i tot varem cantar una versió de Goodbye Stranger sobre l’escenari del saló d’actes després de l’obra de teatre Barbanieves y los 7 enanitos. Aquí te deix un document gràfic impagable d’aquell gloriós moment irrepetible. http://rafeljaume.com/?attachment_id=1091
Jethro Tull el 1980. Roger Hodgson el 2008. El meu primer i el meu darrer gran concert (els 2 Selva Rock anteriors no els compt) i a tots dos vaig coincidir amb tu, Pep Lluis. Crec que només per això ha valgut la pena retrobar-te, tot i que, encara que no ens veiéssim, tots dos sabem cert que mai hem deixat de ser-hi.
Una aferrada forta, amic meu.
Impresionant!, has aconseguit trasmetre’m, amb la descripció plena de detalls i sentiments del concert de Jethro Tull que tu i uns companys disfrutareu fa….un grapat de dies”, casi casi com si ho hagués presenciat! Enhorabona per la teva memòri i capacitat d’expresar emocions!
Gràcies, Antònia.
És un plaer compartir els millors moments del meu pas per l’Edèn amb tots els qui em volgueu llegir. Què millor que convidar a la gent que em seguiu al primer gran concert de la meva vida? (els Selva Rock no els compt) Si a més a més, passau gust, millor que millor, perquè això tot just ha començat; me’n queden molts encara, de bons moments, per recordar. Només esper no arribar mai a avorrir-vos.
Què tenguem salut i empenta, jo per fer-ho i tu per llegir-ho, Antònia.
Hola Rafel.
He llegit el teu relat i no he pogut evitar una llagrima.El record del viatge remou emocions.
La meva primera lluita. Veig a mu mare devant jo diguent.Que et penses que m’en vaig
des cap? No aniras sola a Londres.
jo remugant
no vaig sola som 35.
Uff.Vaig suar per aconseguir partir.
Gràcies Rafel ens has fet
Vietjar tres dotzenes d’anys.
Una besada.
Cati.
Què estic de content de trobar-te per aquí, Cati!!!
Sí que ho eres, ben valenta. Dues al•lotes dins una classe de 36 a finals dels 70s!, i tu vares ser l’única de les dues que s’apuntà al viatge. Record que te’n desfeies perfectament entre noltros. Supòs que t’hauries estimat més que hi hagués més nines, però mai vaig veure que això te preocupàs. Crec que tots vos teníem a tu i a n’Ana com dues més del grup. Saps res d’ella?
Me’n record de quan vos encarregàreu del vestuari i attrezzo de l’obra de teatre, convertint en Pedro Servera en na Barbanieves. Me sap un greu no tenir cap foto d’en Pedro amb aquella barbota plena de floretes!, però només me vaig quedar amb les que hi sortia jo.
M’agradarà seguir llegint els tes comentaris.
Una aferrada ben forta, Cati.
Pues sí, jo hi era enllà… i sí, Perquè no varem anar cada vespre de concert …es lo que ens demanam ara…ja majors. Grans records d epoques passades, que sempre he reviscolat quan escolt a Jethro Tull, això sí, sempre en directe, no he pogut mai escoltar-los enllaunats.
Lo de Londres va tenir merit, tota sa vida a s’escola aprenent francés, per anar de viatge d’estudis a London. Quins collons! Sense saber anglés, OLE OLE OLE. No hi ha com esser joves…El pare Ramis no s ho creia, i jo era es Tresorer d’es curs.
Idó sí, no varem sortir a ses fotos…eram aprofitant els darres minuts en coses també molt importants, jo vaig comprar ses meves cossetes de YES, de Steve Howe, posters de Roger Dean tudant es darrers Pounds i ja hagués estat total anar de concert i veura YES o GENESIS, vamossss Peter Gabriel en estat pur….buf. Una llástima això de que no poder mostrar els sentiments…
Quina estona més bonica m’as fet passar punyetero, i jo que sabía que existía una filmació feta un vespre abans d’es nostro concert i no hi havia pogut trobar ni veura mai i veig que tú si que ho has fet, ¡Gràcies! Crec qu es nostro anim aquell vespre, va esser una mica alterat per estar adalt de tot de sa grada, on arribaba tot es fum, i no d’els pitillos sino de cualque mescla alterada de tabac i mixures … volare oh oh
Enhorabona per s’escrit, has aconseguit que per una estona hagi estat prenent un forat negre a n’es passat, dolç record, anyorat temps, inolvidables moments …gràcies un altre vegada. Una Abraçada i esperam sa proxima entrega… Un que t’estima
Sí que va tenir nassos! o collons, com tu dius parlant clar. Me’n record que la classe va quedar dividida. Els més bonal·lots -o pilotes- , encapçalats segurament per jo contra els gamberros, liderats per en Xisco Marí i fustigats per l’incansable Baltasar (Tassín) Comas, que sempre afegia llenya al foc.
En quant als concerts que hauríem pogut veure, no te torturis massa; no record haver-ne vist cap de Yes i pots estar segur de que va ser el nom que més desitjava veure a aquella llista. Per altra banda, si haguéssim pogut anar al de Genesis, que ho dubt perquè era fora de Londres, no hauríem vist en Peter Gabriel, que l’any 80 ja anava per lliure. Record que era la gira del disc Duke, recent publicat (28 de març). Ara l’he posat per curiositat i sona molt bé (Turn it on Again). https://open.spotify.com/album/1FFpEn1rjlucjU5L5JXggy
De lo que no me’n recordava era del fum i l’olor de porro; ara m’explic allò del meu crit.
Sí que és casualitat que qualcú enregistràs el concert just un dia abans. Saps que va ser un dels darrers d’aquella gira? L’agost següent publicaven l’àlbum “A”. El vaig comprar tot d’una i no me va agradar gens. Va canviar gairebé tot el grup (només quedà en Martin Barre) i l’estètica (anaven tots amb monos blancs) i sonaven una mica tecno (coses dels 80s).
Gràcies per seguir llegint-me i comentant-me. Això m’anima a seguir escrivint.
Saps que l’estimació és mutua. Una aferrada.
Tens una memoria i una vitalitat de luxe company. Tu segueix, que noltros estam per admirar.te. Envant!.
Hi ha coses que se recorden tota la vida i aquesta n’és una. Haver fet feina amb tu n’és una altra Ignasi.
Gràcies per seguir llegint i comentant lo que escric, Ignasi.
Hola Rafael:
Vaya memoria, no solo por el concierto sino también por algún detalle que has escrito y que me ha traído buenos recuerdos, (lo que llegue a perder en los marcianos y jugando al póker con dos mafioso que aparecieron un día por el albergue). Esto último que se lo pregunten al amigo Germán que también participó en la timba con idéntico resultado que yo.
En resumen, me ha gustado mucho leerte y espero que de vez en cuando nos sigas aportando alguna de esas anécdotas de aquellos felices tiempos.
Un fuerte abrazo.
Jose
Hombre, José Antonio! Qué contento estoy de encontrarte por aquí.
El otro día precisamente me escribió Germán y me estuvo recordando vuestras emisiones de Radio Las Vegas en el pupitre de clase. Yo, cuando pienso en ti, recuerdo sobre todo la tabarra que te di entre sollozos una noche en la entrada de mi finca, después de una cena de curso con Juan Barceló y Ana Galán, en la que terminamos la mitad de la clase llorando y la otra mitad soportando estoicamente nuestros llantos, como miembros de esa gran familia que éramos y que, como todas las buenas familias, seguimos siendo, pese al tiempo y la distancia.
Salud y un abrazo muy fuerte viejo amigo.