Tres Dotzenes d’Anys d’Ençà d’Aquesta Foto

Disponible en: Spanish

14 d’abril de 1980. Tres dotzenes d’anys, sí. Dit així se diu aviat però, si et faig el favor d’estalviar-te el càlcul -que el teu capet ja sé que no és el que era- i et dic que 3 dotzenes són 36 anys, per ventura t’escarrufaràs i me diràs que no eres nat, que te donaven de menjar a la boca o que duies calçons curts i rebies baticuls. Sí; ja sé que qualcú dirà que ja els duia llargs i per ventura festejava si no era casat, però la frase m’havia quedada prou bé i així l’he volguda deixar. Bé n’ha caiguda d’aigua del cel, de llavors ençà, i de pèl de les nostres closques, que si la féssim ara, aquesta foto, a més de la meitat no els coneixerien -a mi sí, per la cadira de rodes-. 14 d’abril de 1980. Que com puc estar tan segur del dia exacte? Seu aquí i t’ho contaré.

Tota aquesta jovenalla que veus a l’estampa -si tu hi ets, te pots botar això que ve ara- són els meus estimats amics corals, companys de penes i alegries del 3er curs de BUP del Col·legi Sant Agustí de Palma i les cares llargues que veus venen a conte de que s’havia acabat una de les millors setmanes de les nostres aleshores curtes vides. La fotografia que veus fou presa a Queen’s Gate, al portal del youth hostel on ens allotjàrem durant el nostre viatge d’estudis a Londres. I ara ja pots deixar de cercar-m’hi, que tanmateix no m’hi trobaràs, perquè no hi era, i el per què de la meva absència té molt a veure amb el per què de la meva certesa sobre el dia en que fou presa la foto.

Després d’una setmana de visites a museus, passejades per Hyde Park -encara no n’havia, de parcs a Ciutat– i partides de  marcianitos a la màquina de l’alberg -d’això tampoc no en teníem encara-, el dia abans de la foto, el meu amic Joan Serra i jo -com va això, Joan?; ja em corregiràs, si trobes que vaig errat en res- trescàvem per devers Piccadilly Circus, al mateix centre de Londres, i ens aturàrem davant un tauló on s’anunciaven els concerts del mes arreu de tota Anglaterra. Me’n record d’haver-ne vist un de Genesis, però ens queia massa enfora. Amb això que l’ànima em va caure de cop en terra i per ben poc no hi fa un forat i pega damunt les vies del London Underground, que és com li diuen allà al metro. Aquell mateix dia 13 d’abril a la nit i a aquella mateixa ciutat de Londres actuaven els Jethro Tull, aleshores un dels grups que més sonava al tocadiscos de ca meva.

No sé si per a tu, Joan, la impressió degué ser la mateixa, però record que me pegava tocs pel cap de no haver-ho mirat abans, en lloc de tant de museu i tant de ficar monedes d’una lliura a la punyetera maquineta dels d’allons per matar marcianitos, la Space Invaders, que tanmateix no s’acabaven mai. De qui va ser la idea?, no ho sé, però decidírem que no estava tot perdut i prenguérem nota del lloc de la performance, Hammersmith Odeon a Kensington Road, que casualment era el carrer ample on donava Queen’s Gate i que vorejava per la banda de migjorn el Hyde Park. No podia esser molt enfora. Cames, perquè vos vull? Camina caminaràs, cap a Hammersmith te faràs.

Al cap d’una bona estona caminant, treiem el fetge per la boca. Aquell puta carrer no s’acabava mai i ni rastre de cap Odeon ni res que se li semblàs. Resignats vàrem fer allò que hauríem fet de tot d’una d’haver estat femelles o si haguéssim estudiat anglès a l’escola enlloc de francès: demanar. Qualcú ens va dir que anàvem bé, però que la meca de la nostra peregrinació queia fora del nostre mapa i que encara ens quedava un bon tros. No record si aquí claudicàrem i agafàrem un taxi o si acabàrem l’excursioneta a peu, però a la fi, arribàrem a puesto. La taquilla era oberta i quedaven entrades. Què feim, que no feim? Decidírem tornar cap a cases a compartir la bona nova amb els companys.

Els primers en botar de la cadira i apuntar s’hi, varen ser en Ronald van den Hurk -com anam, Ronald?-, amb qui, a més de compartir escala i jocs d’horabaixa, combregava també amb els gusts musicals, i en Joan Barceló –com estàs, Joan?-, el professor de Naturals, qui per edat i afinitat era el mestre més proper a nosaltres i ens havia fet de pastor per aquelles terres saxones, juntament amb el pare Ramis,.

El pare Baltasar Ramis, era el director del col·legi i el professor de francès i ben bona persona que era, però se feia el malsofrit per mirar d’imposar un poc de respecte, cosa que no sempre aconseguia. Li dèiem Mohicano d’ençà d’un dia que va venir, acabat de sortir de cal barber, ben pelat i amb una mica de cresta que li anava del front al clatell; allò, el seu natural color bru de pell i la facilitat de qualcun dels meus companys més creatius per treure-li punta a qualsevol cosa li valgueren un dels malnoms més simpàtics, divertits i longeus de la història del Col·legi Sant Agustí. Més de 20 anys més tard, una al·lota que acabava de començar a la UIB me va dir que encara el malanomenaven així, tot i que ningú sabia d’on li venia aquell exòtic i cinematogràfic àlies. El pare Ramis no se’n podia avenir de que haguéssim volgut anar a Londres enlloc de a Paris; com tampoc va entendre mai perquè quan ens feia llegir en veu alta les redaccions de francès, fos quin fos el tema que ens havia posat, sempre havia de sortir per enmig un mohican o un indien; no podia sospitar mai, l’home, que aquell sobtat i desproporcionat interès dels seus punyeteros deixebles per l’antropologia del continent americà fos per mor del seu estilista.

Però no perdem el conill, que es fa tard i vol ploure. Per on anava? Ah!, sí. Deia que en Ronald i en Joan Barceló obriren els ulls com a plats en sentir aquelles paraules màgiques: Jethro Tull, concert, avui. De la resta dels que eren al hall de l’alberg quan en Joan i jo arribàrem suats i excitats, no record que ningú fes senya de saber de què anava la moguda. Els membres més rockers de la classe anaven més de Bob Marley, Eric Clapton, J.J. Cale i de tot allò que fes olor d’herba. En sentir parlar d’un tio que tocava la flauta varen posar cara d’oi i se n’afluixaren. Ells s’ho perderen. Tan sols record que en Toni Pep Munar, n’Anselm Payeras i me diu en Ronald que també en Pep Lluis Capllonch i en Tolo Rigo – què feis, bergants?- s’hi afegiren. Si te’n recordes de qualcú més que ho fes, deixa’m un comentari i m’ajudaràs a completar aquesta història.

El capvespre, arreplegàrem les darreres lliures que ens quedaven i partírem més xalests que una guarda de jovenets de rondalla cap al Hammersmith Odeon. Encara trobàrem entrades, però per ben poc perquè no ens vàrem poder ni asseure. Ens col·locaren drets a dalt de tot, esquena a paret. Jo per mi que no en quedaven, d’entrades, però ens degueren veure cara de no demanar el llibre de reclamacions i ens varen col·locar enmig del darrer corredor, per no fer nosa. Sort que tenguérem, encara! Quan començà el concert, començà també una de les experiències més al·lucinants de la meva vida i també una de les aficions que més bons moments m’ha donat: la d’agafar un vol només per anar a viure un concert de rock.

Ian Anderson sortí a escena desfressat de noble escocès, amb una capa de quadres, botes de muntar i uns leotards blancs cenyits. Una boina coronada d’una borla completava la pintoresca indumentària. Barre, Evan, Palmer, Glascock i Barlow, cada un amb una desfressa diferent, prenien posicions i començà l’espectacle. Podria parlar fins demà d’aquell concert; miraré de no fer-ho.

El líder, cantant  i alma mater de Jethro Tull se movia per l’escenari com un joglar, com un bufó, com un dimoni, mentre la banda sonava perfectament sincronitzada, potent, precisa, com si fos un disc, record que vaig pensar, però sense els renouets dels microssurcs, i allà a dalt de tot, la seva música arribava amb tota plenitud i nitidesa, sense l’eco que devia rebotar de la paret que teníem darrera. El so omplia tot l’espai i m’ entrava per les orelles, pels forats del nas, pels ulls, per la boca, que tenia badada i no la podia tancar, i no seguiré enumerant forats per no fer-me groller, però ja et pots imaginar per on més. La meva magra còrpora tota s’omplia d’aquella màgica mescla de sons i renous, convertida en una orgànica caixa de ressonància a punt d’esclatar. La música m’envoltava i me penetrava, i no podria haver dit si l’escoltava amb les oïdes o amb el cor i les entranyes.

Les cançons anaren caient una darrera l’altra com a fruites madures a punt per ser degustades. La majoria les vaig reconèixer, les tenia en disc o les havia escoltades a qualcun dels que m’havia deixat el meu bon amic Vicente Valderas -hola, Vicente-; en sabia part de la lletra i de qualcunes també els acords i les havia cantades assegut amb la guitarra acústica al saló de ca nostra. A New Day Yesterday, Cross Eyed Mary, Thick as a Brick, Locomotive Breath… evidentment, no les record totes ni l’ordre en que sonaren.

Jo estava posseït, fora de mi; no podia creure allò que m’estava passant, però sí;  era jo, en Rafel, qui estava allà a dalt; i allà a baix, darrera d’aquella atmosfera carregada d’harmònics, notes distorsionades i electricitat, botava, s’ajupia o se quedava dret sobre una sola cama mentre esquinçava l’aire del Hammersmith Odeon amb les notes escardades de la seva flauta màgica un ésser  d’un altre planeta. Ian Anderson no era tan sols un compositor, cantant i multi instrumentista excepcional; era també un intèrpret descomunal, amb una posta en escena gens improvisada. Tant ballava com un saltimbanqui medieval fent voltar la flauta amb una ma com saludava al respectable amb una solemne reverència digne d’un lord anglès del segle XVII o s’agenollava eixancat com el més groller cantant de heavy metal, amb aquells leotards blancs que semblava que s’havien d’esqueixar en qualsevol moment per la banda més impúdica.

En un moment del concert -ho record com si fos ahir de tantes vegades que ho vaig contar- des d’un extrem de l’escenari va llançar la flauta cap al cel del teatre. L’instrument es va alçar giravoltant i reflectint aquella llum de tots colors que foradava la fosca de l’Odeon, fins arribar a l’alçada dels nostres nassos. Crec que puc parlar per tots els presents si dic que ens vàrem escarrufar només de pensar que aquell objecte preciós, capaç de fer-nos estremir de gust, de ràbia i de tota casta d’emocions, s’anava a pegar la gran castanya en unes dècimes de segons contra el trespol de l’entarimat. Però aquell pelut despentinat que obria els ulls com un diable i se contorsionava com si estàs posseït pel mateix Belzebú ho tenia tot controlat i no deixava res a l’atzar; al darrer moment travessà com un llagost l’espai que el separava del punt previst de l’impacte i arribà just a temps d’emparar la flauta a un pam d’en terra, en el precís moment que el grup feia l’acord final i s’apagaven tots els llums, llevat d’un únic focus que, dirigit al punt exacte del rescat, ens deixava veure aquell estrafolari jocker en postura fetal i amb la flauta a les mans. Un número propi del Cirque du Soleil, assajat a la perfecció amb una precisió mil·limètrica que deixà bocabadada l’audiència.

El concert passà com ho solen fer les coses que ens fascinen, més aviat d’allò que jo hauria volgut, sense perdre en cap moment la intensitat ni l’interès d’un públic anglès rendit davant l’encant i el carisma d’aquell escocès insolent, que no se va estar aturat més que quan, acompanyant-se d’una guitarra espanyola amb cordes metàl·liques, interpretava el seu repertori acústic o durant el seu solo de flauta, que mereixeria una plana sencera. Però no et vull avorrir i només te diré que el teatre sencer emmudí mentre aquell homonot barbut mesclava tonades de música tradicional amb frases de la seva creació, crits, roncades, xuclades de nas i tot un repertori de renouets fets amb la boca, fins que entonà les primeres notes de la bourrée més famosa de Johann Sebastian Bach i es trencà de cop aquell silenci com si s’hagués romput l’encanteri que ens havia deixat immòbils, callats i a mercè d’aquell flautista d’Hamelín embotit en malles de ballet.

Però la locura absoluta va arribar al segon bis, en sonar les primeres notes d’ Aqualung. El Hammersmith Odeon se vengué avall i jo em vaig elevar per damunt de tothom fins el sostre del teatre –que, per altra banda, no era tan enfora-. En aquell moment, als meus setze anys, em sentí la persona més afortunada del planeta. Jethro Tull interpretava Aqualung, la seva cançó senyera per a mi. No hi havia més gent allà dedins. I quan Martin Barre envestí el seu solo de guitarra… Allò em va superar! Vaig fer una cosa que no havia fet mai i que mai hauria pensat que seria capaç de fer, tímid i empegueïdor com era. Me va sortir de ben dedins com un orgasme de l’esperit. Vaig cridar; en públic, davant tothom i sense demanar permís. Evidentment, ningú em va sentir, llevat de n’Anselm, l’home tranquil, que era devora jo i me va pegar una mirada d’aquelles seves en pla: quina brusca li ha pegat ara a aquest? Em vaig empegueir i no vaig tornar obrir el bec en tot el concert. Perquè encara hi havia concert. Faltava la guinda final.

Aqualung no va acabar amb la seva cadència final que tots esperàvem sinó que va modular en una progressió in crescendo fins transformar-se en la solemne Dambusters March, una d’aquelles pomposes marxes que només els britànics són capaços de treure’s de la txistera. El nostre amfitrió sortí d’escena i vaig pensar si era per deixar pas a qualque membre de la reialesa. Semblava que en qualsevol moment hagués de comparèixer la mateixa reina Victòria o n’Enric XIII, amb les seves sis esposes del bracet, per posar el colofó a la vetlada. Però no; tornà sortir Ian Anderson sostenint sobre el cap un enorme globus blanc que va empènyer cap al cel-ras d’aquell temple sagrat. L’esfera s’elevà amb descarada parsimònia mentre mitja dotzena de focus fitoraven la foscor amb la seva llum blanca, voltant en totes direccions i escampant feixos de claror per tot arreu. El globus no havia encara començat el descens que ja s’enlairava  el segon; i llavors un altre i un altre; no sé quants n’hi va arribar a haver pujant i davallant i reprenent l’ascensió, impulsats ara per un públic enfervorit, surant dins aquell petit univers farcit de bones vibracions, mentre els acords d’aquella marxa triomfal, solemnement oficiada per la guitarra elèctrica del reverend Martin Barre se succeïen en una progressió harmònica d’aquelles de final feliç de conte de princeses i prínceps amb noces de pinyol vermell.

Tenia els ulls humits quan els llums de la sala se varen encendre anunciant-nos que allò s’havia acabat. Vaig haver de dissimular perquè els meus amics no ho vessin, fent com que mirar qualque cosa interessant allà enfora i eixamplant les òrbites dels ulls per evitar vessar cap llàgrima que hauria delatat el meu estat. Als setze anys no convé deixar veure que ets capaç d’emocionar-te davant de la bellesa o, almanco, això pensam els mascles quan tenim setze anys. S’havia acabat el somni. A l’endemà tornàvem a Palma.

I ara només me queda explicar com sé el dia exacte del concert i per què jo no surt a la foto. Un dia, no fa molt, vaig rebre per Facebook un missatge den Ronald amb una imatge adjunta que em va deixar bocabadat. El resguard d’una entrada al nostre concert al Hammersmith Odeon. Me va dir però que no era seva; era den Joan Serra, que l’havia conservada fins avui. Es veu que l’experiència el va afectar tant com a mi o més, no de bades, en Joan va tornar de Londres amb una flauta travessera davall el braç i ha estat l’únic de nosaltres, que jo sàpiga, que ha fet coses importants al món de la música, com a compositor. Jo, per la meva banda, no vaig voler tornar a cases sense un recordatori d’allò que havia viscut.

Mentre tots esperaven l’autocar que ens havia de dur a l’aeroport i se feien la foto de comiad amb les maletes ja parades, jo me vaig escapolir amb en Ronald fins a una botiga de discos. A la secció de Jethro Tull vaig trobar la caràtula del darrer disc en directe, Bursting Out, amb una foto del nostre home agenollat i eixancat com l’havia vist fer la nit abans, amb un globus gegantí surant damunt el seu cap. Meu!, vaig dir. Per poc que puguis, escolta’l, si no ho has fet encara, i te’n faràs una idea d’això que t’he contat.

Amb aquestes línies he volgut recordar, a més d’una vivència extraordinària, a les persones amb qui vaig viure aquesta i tantes altres experiències al Col·legi Sant Agustí. Companys, professors i pares, els qui hi sou i els qui han partit, els qui llegiu això, els qui encara no ho han llegit i els qui no ho llegiran mai; a tots els qui fóreu part d’un bocí de la meva infància i que ara sou una part irrenunciable dels meus bons records.