Disponible en: Spanish

Share

De l’octubre de 2018 ençà, les Cròniques del Zorba s’han anat distanciant de cada vegada més. Per aquell temps vaig començar a estudiar narrativa a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i a escriure relats breus aplicant les tècniques estudiades. Ara, mentre aconseguesc desencallar aquestes cròniques de Cala Tuent, on les vaig deixar varades el novembre passat, vull compartir amb tu qualcuns dels relats breus escrits al llarg d’aquests dos anys.

El primer de tots, Un crac o un pringat, va néixer com un simple exercici. Havia de narrar l’escena d’un robatori a un caixer automàtic, primer mitjançant un narrador càmera (descriu l’escena sense saber què pensen ni què senten els personatges) i després des d’un narrador extern focalitzat en el lladre. La llargària permesa no em deixà donar-li a l’escena el final que volia. Després li ho vaig afegir i així em va quedar.


Un crac o un pringat

 

I

Una lenta cadència in crescendo de tocs secs, compassats, trenca la fosca freda i humida que adorm el carrer. Una farola vessa una llum tèrbola al voltant d’un caixer automàtic. Una ombra menuda i feixuga esdevé, a mesura que entra en escena a cops de bastó, un home encongit pel pes de molts d’hiverns. Un abric negre l’agombola, una bufanda blanca li embolica el coll, un capell gris li arrecera el cap, unes ulleres de pasta amb les lents gruixades li desdibuixen els ulls. L’home arriba al caixer, s’hi encara i es penja el bastó del braç.

A l’altre cantó de la cruïlla, un punt candent inflama l’aigualida negror, cau en terra i es fon. Els dits tremolosos de l’home desfan un botó de l’abric i, d’una cartera de pell marró, en treuen una targeta de crèdit. Amb dessuadora grisa, calçons de xandall blancs i esportives vermelles, un encaputxat surt a la penombra i travessa lleuger la cruïlla a llargues gambades.

L’home insereix la targeta al caixer i el seu dit fa la tramesa. La màquina exhala una remor metàl·lica abans d’escopir el plàstic i un bitllet blau que fa olor de paper nou. L’home recull amb parsimònia la targeta i els doblers. L’encaputxat irromp al cercle de llum. L’home ho estotja tot a la cartera. Unes mans àgils la hi prenen.

—Ep! Però què fa? —diu aferrant l’agressor per la màniga.

—Amolla’m, vell de merda!

L’home deixa anar el bastó fins la mà, l’empunya i el brandeix contra el costellam del lladre. Una estrebada el fa caure en terra mentre un crec de roba trencada esquinça la nit.

Ningú sent el cop sord de l’home aterrant sobre el trespol, el cruixit d’un vidre trencat, un crit demanant ajuda ni les petjades vermelles d’unes esportives sortir rabents d’escena. Perquè no hi ha ningú al carrer; tan sols un home vell, un capell, un bastó i unes ulleres amb un vidre cruiat escampats sobre el terra fred i humit, baix la llum tèrbola que vessa una farola.

Ningú veu l’home recollir capell, ulleres i bastó ni com s’incorpora tremolant. Ningú el sent cridar malparit! amb veu impotent. Ningú el veu encastar-se el capell, espolsar-se l’abric, compondre’s la bufanda ni desfer coixejant el camí de ca seva. Ningú el veu arribar al portal de la vella finca de pisos on viu.

Qualcú estant al replà de l’escala el veuria empènyer la porta, entrar, treure unes claus i obrir la bústia que du el seu nom. Però no hi ha ningú. Ningú li veu la cara d’estupor quan, entre un feix de propaganda, hi troba una cartera de pell marró amb un bitllet que fa olor de paper nou, talment acabat de sortir d’un caixer.

II

De l’entrada d’un casalot que put a pixums, domina la cruïlla i el caixer automàtic de l’enfront. Tremola. Treu un paquet de tabac i l’encenedor, es posa un cigarret a la boca i l’encén. Fa una llarga xuclada. El fum li escalfa el pit i li calma els nirvis. Anit serà el seu bateig de foc.

Sempre ha estat bon al·lot, però n’està fart de ser un pringat; fart de son pare, de sa mare i del seu malsofrit padrí. Tofolet fes això! Tofolet fes allò! A en Tòfol no li agraden els vells. Fan nosa i olor de vell. I detesta que li diguin Tofolet. En Tino li diu Cristoph. En Tino és un crac; du tattoos i piercings, però són cars i en Tòfol no té pasta. Per això és allà, a punt d’estrenar-se, amb un fred de collons de mico dins un portal pudent. Has de ser més puta, diu en Tino. Vols ser un crac o un pringat?

Qualcú s’acosta al caixer. El pit d’en Tòfol batega. És un vell. En Tòfol dubta. No m’agraden els vells. El vell arriba al caixer. És ara o mai. Tofolet o Cristoph. Un crac o un pringat. Una darrera calada, tira la llosca en terra i surt del cau. Lleuger, a llargues gambades, travessa la cruïlla. La remor metàl·lica del caixer li diu que fa tard. Accelera. La sang li escalda les temples. Tres metres, dos, un. Li pren la cartera al vell.

—Ep! Però què fa?

Una mà li aferra la màniga.

—Amolla’m, vell de merda!

Un dolor intens a les costelles, una estrebada, un cruixit de roba esquinçada, el cop sord d’un cos que cau en terra i en Christoph surt d’escena a la carrera.

Suat i dolorit, s’asseu, tres carrers més avall, a assaborir el botí.

—Vint euros? Vint putes euros?! Tota aquesta merda per vint euros de merda?! Quina merda quina merda quina merda!

En Tòfol acompanya aquesta lletania copejant el banc amb el puny i potejant en terra. Incrèdul, registra a fons la cartera. El carnet d’identitat mostra la cara del vell. Collons! Faustino Bordoy. Aquest vell nom igual que en Tino. Més carnets, targetes, fotos. Una en blanc i negre d’una dona jove, una en família i… En Tòfol es vol fondre. Els ulls li fan bellumes, les cames li fan figa i el ventre amenaça tempesta. Un primer pla del vell amb en Tino abraçats en pla col·legues. És el puta padrí d’en Tino! El cervell li bull. Què faig? Una idea: el carnet; l’adreça. No cau enfora.

En Tòfol corr. Sembla que el món l’empeny. Arriba. La porta és oberta. Entra. Una cadència de tocs secs, compassats, trenca la fosca. Una ombra menuda i feixuga volta coixejant el cantó. Un encaputxat tanca la porta d’una finca de pisos vells i es dilueix dins la nit.

 

Fi

 


I això ha estat tot.

Si t’ha agradat, digues-m’ho.

Deixa-hi un comentari si et ve de talent.

Escampa-ho per les xarxes i em faràs content.

Salut i que tenguis un bon dia.

Share