Disponible en: Spanish

Share

Imatge de portada: el Cap de Formentor. Foto: Rafel Jaume.

 

Aquesta història forma part del relat El meu romanç amb el Zorba i ve a continuació de La Mèl·lera i el Puput

Maig del 98. El Zorba sura a la ronsa en alta mar… Foto: Isa Torres

Maig del 98. El Zorba sura a la ronsa en alta mar sobre una aigua tersa com la d’un safareig. En Pinxo ha apagat el motor i ens ha manat a n’Emili i a mi que botem el dingui. Vol aprofitar l’encalmada per fer qualque tasca de manteniment al casc; no record quina, però tampoc ve al cas. El fet és que ara mateix, ell és a bord de la petita llanxa pneumàtica. Mentre n’Emili escolta les seves instruccions, jo ferm l’amarra al guardamà amb un dels pocs nusos que ja coneixia abans d’aquesta meva primera experiència com a mariner. Tots estam pendents d’en Pinxo i ningú se’n tem, fins que és massa tard, de l’amarra que serpenteja lànguidament sobre la superfície de l’aigua. El dingui, amb el nostre patró dret a bord, és a la deriva i un invisible corrent l’allunya lentament del Zorba.

-Com l’has fermat?- em demana en Pinxo arronsant les espatlles amb les mans obertes i lleugerament separades del cos, com fan els futbolistes quan demanen explicacions a l’àrbitre per una falta que estan segurs de no haver comès.

-Amb un ballestrinque– dic jo convençut de la meva bona feina.

-Amb un ballestrinque!?- m’increpa ell incrèdul. Ara  se’n du les mans al cap, com quan al futbolista l’àrbitre li mostra la targeta groga.

Tot seguit, se posa de punys a la cintura i em mira amb una mitja rialla condescendent, fent que no amb el cap i amb cara de “ja en parlarem tu i jo”, com quan el futbolista vol fer veure a l’àrbitre que no en té ni punyetera idea però que tanmateix no té remei.

Ara fa menció de voler agafar els rems. Mira a banda i banda de la barca auxiliar i, amb cara de no creure’s allò que li està passant demana d’un crit, des d’una ja considerable distància, mirant-me primer a mi i llavors a n’Emili: -I els rems?!!- N’Emili i jo miram els rems sobre la coberta del Zorba, ens miram  l’un a l’altre i arrufam l’esquena com fan dos defenses centrals després d’encaixar un gol fava. Cap dels dos no gosam dir res. La sensació de compartir amb n’Emili la culpabilitat d’aquesta segona badada em consola una mica, però no crec que a ell el consoli gens compartir-la amb mi.

En Pinxo fa cara de que ell serà el darrer a tirar-se a la mar. Foto: Mercedes Alba.

En Pinxo es fa petit per moments. El corrent se l’endú a ell, al dingui i a la pèrfida amarra fugissera, alliberada tenaçment del meu nus infame, que m’ha fet quedar com un cap de fava. El Zorba ha quedat sense patró i cap dels dos mariners reaccionam. La resta de la tripulació contempla per l’amura de babord la deriva lenta però inexorable del seu comandant en cap, al paire, amb rumb desconegut cap a l’immens blau. Qualcú hauria de fer qualque cosa, però el dia és fred, l’aigua promet estar gelada i a ningú li fa ganes un capfico. En Pinxo fa cara de que ell serà el darrer a tirar-se a la mar.

Quan ja sembla imminent la condició de nàufrag d’en Pinxo, un sobtat tremolor sacseja la coberta i ens treu a tots de l’embadaliment en què la seva involuntària partida ens ha sumit. Un seguit d’explosions l’acompanya; la primera, sonora, greu i contundent; les següents, cada cop més agudes, sordes i compassades en un molto accelerando que conclou en el ja familiar rum-rum del Barreiros blau de 160 cavalls que havia estat dormitant baix coberta. L’eteri aroma del gasoil s’amalgama amb la dolça pudor del fum dins les nostres fosses nasals i una sensació d’alleujament ens envaeix -a n’Emili i a mi més que a la resta-. Ningú no haurà de nedar avui per rescatar el dingui i el seu atribolat tripulant. N’Alicia, que, a més de monitora, és una experta marinera i coneix el Zorba des de la primeria del projecte, ha engegat la màquina i, aferrada al timó, ja posa proa cap a la llanxa auxiliar.

En qüestió de segons en Pinxo serà rescatat i en qüestió de minuts jo m’hauré d’enfrontar a les conseqüències de la meva malaptesa. Quaranta fuetades? Passar-me per la quilla? Penjar-me del pal de mitjana pels polzes? En Pinxo se limitarà a mirar-me de dalt a baix i a repetir amb una rialleta condescendent: un ballestrinque? Tal vegada m’hauria estimat més qualcun d’aquells càstigs més clàssics; hauria estat més dolorós, però també més èpic i no tan humiliant. N’Emili, en canvi, se’n durà una bona estirada d’orelles per no haver estibat els rems dins el bot. Això em farà sentir culpable; cap dels dos hi hem pensat i, sense la meva penosa maniobra d’amarratge, res d’això no hauria passat. Però n’Emili assumirà estoicament la culpa i no em tendrà en compte el tracte de favor rebut del patró.

Durant el sopar de comiat, a Es Pinzell, amb en Pepe Céspedes assegut a cap de taula. Foto: en Pep des Pinzell. (Arxiu Rafel Jaume).

Més tard, m’explicarà que la ballestrinca es desfà fàcilment quan el cap fermat no està sotmès a una tensió constant, com és el cas de l’amarra d’una barca engronsada pel vaivé de la mar, i que se li ha d’afegir un cote, un nus simple, perquè sigui fiable. Durant el sopar de comiat, a Es Pinzell, qualcú recordarà la meva proesa entre rialles i glops de vi i en Pepe Céspedes, omnipresent en aquelles bauxes de fi de navegació, no perdrà l’ocasió d’adoctrinar-me amb una de les seves dites més cèlebres: “Con un ballestrinque y un cote no se escapa ningún bote“.

Dos anys i busques abans, el Zorba salpava a primera hora del dematí d’es Caló, entre el Cap Ferrutx i Betlem, a l’extrem oriental de la badia d’Alcúdia, rumb al Cap de Formentor. La nit ens havia fet oblidar per unes hores la dramàtica mort dels dos dofins. Començava un nou dia. Berenar, xafarranxo, xerrada sobre alguna campanya de Greenpeace i a vigilar les ones per torns s’ha dit. Per l’amura d’estribord, l’horitzó i, surant-hi a damunt, la blavosa silueta de Menorca. A babord, la badia d’Alcúdia, gairebé salvatge en el seu primer tram, on el verjo arenal de sa Canova, dins el terme d’Artà, i la vasta costa de Son Real a Santa Margalida romanen encara intactes davant la golafreria de constructors i hotelers; urbanitzada, explotada i espoliada dels seus encants gairebé tant com la de Palma en la seva meitat occidental, on tan sols les dunes d’es Comú de Muro, protegint s’Albufera dels temporals de tramuntana i protegides per la condició de parc natural de l’aiguamoll, sobreviuen verges a la voràgine del ciment i del tot s’hi val.

Les hores primerenques de mar plana no ens regalaren cap albirament. A mitjan dematí, un tebi i amatent llevant s’imposava a l’escarransit embat que no acabava de trobar el seu lloc aquell dematí de primavera i el Zorba desplegava poc a poc tot el seu velam. Callava el motor. Avui sí hi hauria prou vent per navegar sense esquinçar el silenci. Vaig decidir trencar-lo jo. Aprofitant el meu torn de descans, vaig treure la guitarra a coberta per practicar quatre arpegis. Ben aviat tenia companyia i, com que no era qüestió d’avorrir l’audiència, vaig passar a tocar qualque cosa més agradosa a l’oïda. Aleshores, descobrírem que jo no era l’únic músic a bord. N’Arturo m’acompanyava fent sonar una flauta dolça amb una destresa que ens va sobtar a tots.

… a proa, imponent i colossal, la rocallosa mola del Cap de Formentor. Foto: Rafel Jaume.

Aqueix home era una caixa de sorpreses. Se’n sabia un bon grapat, de cançons i, coneixedor, pel meu repertori guitarrístic, dels meus gusts musicals setanters, va demanar-me si em sonava una tonada que va escometre amb decisió i soltesa. Vet si la coneixia! L’harmonia era senzilla. Els acords no podien ser més bons de fer. En un no-res, estàvem tots dos tocant In dulci jubilo, la cançó de Nadal que va versionar Mike Oldfield a mitjans dels 70. Li seguiren Portsmouth i The sailor’s hornpipe. No n’estic segur, però imagin que també ho provàrem amb la inevitable, havent-hi una flauta per enmig, versió sincopada de Jethro Tull de la Bourrée en Mi menor de J. S. Bach. Així ens vàrem entretenir i entretinguérem el personal una bona estona, però no aconseguírem fer servir la música de reclam; els dofins, indiferents a la nostra improvisada actuació, seguien sense fer acte de presència.

En poques hores superàvem el Cap des Pinar, un dels escassos reductes verjos per obra i gràcia de l’exèrcit espanyol. A babord, la preciosa badia de Pollença; a proa, imponent i colossal, la rocallosa mola del Cap de Formentor. A mesura que ens hi atracàvem, m’anava fent la pregunta que qualsevol mallorquí mínimament lletraferit s’hauria fet: quin d’aquells pins que revinclaven “per les roques ses poderoses rels” seria, si és que encara era viu, l’il·lustre vegetal de que ens parlà Miquel Costa i Llobera? La pregunta era, ho reconec, una mica doiuda. Si quan mossèn Costa va escriure El pi de Formentor, l’arbre en qüestió ja era “més vell que l’olivera”, de ben segur que devia ser mort, sec i corcat fins a la soca, per més vida que hagués rebut de “les amors del cel”. En qualsevol cas, tampoc era jo tan pur aleshores -o vull pensar que no ho era- com per no entendre el caràcter al·legòric del poema. Així, qualsevol dels Pinus halepensis que espolsaven “damunt les nuvolades sa cabellera real” podia ser perfectament aquell “arbre sublim” que immortalitzà el poeta.

Avui, però, rellegint el poema des del meu forçat retir, me deman si el sofrit pi no en devia estar fins als pels de la soca de lluitar “amb les ventades que atupen la ribera”, per més que la seva resistència als elements, la precarietat i les adversitats despertàs l’admiració de literats i pintors delitosos d’idealitzar la seva existència. -Queda-t’hi tu, aquí!, a “aguaitar l’infinit” i a suportar els bramuls de les ventades, meem si t’entraran moltes ganes de riure i cantar! -els hauria dit jo, d’haver estat el venerable pi.

El Cap de Formentor amb el Cap de Catalunya de fons. Foto: Rafel Jaume.

Ara pens i vull creure que aquell noble arbre, cansat de tants de llamps i tant d’oratge, de “regnar sobre l’altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura”, un bon dia degué dir prou, deixà anar les rels i es precipità per anar a conèixer d’a prop la “immensa mar” que tants d’anys, captiu de “l’esquerpa serralada”, havia vista, escoltada i ensumada només d’enfora. Vull creure que el seu cos, escorxat i amarat dolçament d’aigua salada, descansa a la fi vora qualque platja ignota, bressolat per les onades, exhaust de fer l’amor amb la mar.

CONTINUARÀ

Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la història.

Si t’ha agradat, m’ho dius i, si no, perdius.

Deixa un comentari si et ve de talent; escampa-ho per les xarxes i em faràs content.

 

Share