Disponible en: Spanish
Imatge de portada: n’Arturo fita la mar. Foto: Rafel Jaume.
Aquesta història és la continuació de
L’embat jugava dolçament amb les ones, les donava forma, les arrodonia, les feia totes semblants però peculiars alhora, sense permetre que cap d’elles gosàs rivalitzar amb les demés. Cada cop que una pretenia destacar per sobre les altres, en alçada o en frissor per besar la vorera, la castigava condemnant-la a desfer-se en una eclosió de sabonera. Aquesta juguera del vent posava traves a la nostra tasca d’albirar qualsevol indici de vida marina, més enllà dels ja familiars virots i baldritges, i de qualque noneta que de tant en tant trencava amb el seu batec d’ales juganer i descompassat la monòtona elegància amb què els primers sobrevolaven la sinuosa superfície de l’aigua.
El Zorba navegava a motor, amb la major i la mitjana hissades i amb la trinqueta i el gènova desplegats. El cel s’havia despertat encapotat i la superfície terrestre no s’havia caldejat prou perquè l’embat empenyés la nau amb la força que hauria desitjat el patró. Per això havia renunciat al plaer de navegar purament a la vela. En Lluis volia fondejar a qualque cala arrecerada prop de Capdepera abans que la fosca l’impedís triar una bona clapa d’arena on amollar l’àncora sense fer malbé els alguers del fons; però no volia perdre tampoc l’ocasió de fer qualque albirament important i, per a això, calia endinsar-se a la mar gran.
Després de l’eufòria i l’excitació arran d’haver vist el dematí la solitària aleta d’un dofí -fals auguri d’una fructífera jornada- que identificàrem i registràrem com a Tursiops truncatus, tot anotant-ne les coordenades i el rumb, la desil·lusió havia anat corcant l’entusiasme inicial d’aquell esquadró de sentinelles de la mar i la coberta del Zorba semblava més un balneari que una atalaia de vigilància. A mitjan dematí, tot i als quatre niguls esfilagarsats que apaivagaven tímidament la llum zenital, suavitzant-ne la lluentor i afavorint la visibilitat, la mar era un collage d’ombres grisenques, reflexos metàl·lics i blanques rompents. Els ulls ens feien bellumes i el rum-rum del motor convidava més a becar que a fitar l’horitzó. Després d’hores sense divisar cap altra aleta, cap rebuf ni -el somni de qualsevol albirador marí- cap coa de catxalot alçant-se poderosa sobre les aigües, molts dels soferts vigies havien desistit de ser els primers en cridar el mític “per allà rebufa!” immortalitzat per Melville i dormitaven mandrosos sobre coberta, prenent un sol tènue en aparença, però prou càlid com per fer agradosa la becada.
El dinar alleujà momentàniament l’avorriment i el bon humor tornà a bord. A mitjan capvespre, quan ja havíem acceptat la mala disposició de Posidó a deixar-nos gaudir de la plaent companyia de les seves criatures, qualcú trencà el tediós silenci. –¡Allá se ve algo!– Tan sols els qui encara manteníem la guàrdia en férem cas. La resta n’estaven tips de falses alarmes i tots havíem comprovat com n’és de fàcil besllumar a la llunyania l’aleta d’un dofí o el rebuf d’una balena quan els teus ulls no desitgen veure res pus. Aquesta vegada, però, la cosa semblava distinta.
–¡Es algo blanco! –descrivia imprecís l’albirador sense apartar la mirada dels prismàtics.
-¡Será una rompiente! –replicava avorrit, amb una mescla de sorna i apatia qualcun dels adormissats.
-¡No! ¡No es espuma! ¡Es algo que flota… y parece bastante grande!
En sentir això, en Lluis va agafar uns prismàtics i va anar cap allà d’on havia vengut la veu d’alarma mentre na Magdalena feia alçar el cul als més mandrosos perquè tothom participàs de la troballa, fos quina fos la seva índole. En un no-res, tots miràvem cap a l’objecte flotant no identificat, mig aclucant els ulls i protegint-se la vista del sol amb una mà els qui no havien pogut aglapir uns prismàtics.
A na Magdalena li tocava el paper de ser la cara seriosa de bord. Tot i agradar-li com al qui més una rialla i fer-ne a pler quan n’era el moment, el seu rol de monitora l’obligava a mantenir-se ferma, marcar els ritmes de la navegació i complir rigorosament el programa establert. Durant aquella llarga travessia, havia intentat mantenir-nos ocupats i distrets, alternant la vigilància amb xerrades i debats sobre temes que anaven sortint, procurant que cadascú aportàs els seus punts de vista, els seus coneixements i la seva experiència personal.
El seu parlar era dolç, pausat i calmat, defugia alçar la veu, evitava les estridències i el discurs li sorgia fluid i clar. Estudiant de geografia, havia estat educadora ambiental del GOB. Tot i la seva joventut, se la veia preparada i semblava tenir vocació per a la docència. Quan no exercia de monitora, deixava de banda el paper de moderadora i s’integrava discretament dins el grup com una més. El seu caràcter obert la predisposava a conversar de qualsevol tema que tengués un mínim caire cultural. Lluïa una cabellera llarga, ondulada i castanya que li queia amb naturalitat i total llibertat sobre les espatlles. Lluny de fer-li nosa, semblava gaudir de sentir-la bressolada pel vent i no voler castigar-la empresonant-la amb agafadors, mocadors ni capells.
Aquell dematí, havia aprofitat que vorejàvem na Conillera i el degotís d’illots que semblen voler agermanar Cabrera amb Mallorca, per parlar de la seva peculiar fauna. Cada un d’ells, havia explicat, és l’hàbitat d’una subespècie endèmica pròpia de sargantana balear, talment cada un dels illots que enrevolten Mallorca i Menorca. A les dues Gimnèsies majors, duen dècades extintes per mor de la introducció de predadors forans. Les que prenen el sol a les murades de Palma, d’un verd més pàl·lid, són sargantanes de les Pitiüses, que foren introduïdes gràcies a la proximitat del port i colonitzaren aquest peculiar hàbitat vertical.
L’Esponja, na Plana, na Pobra, un parell d’illots menors i, finalment, na Foradada passaven per davant dels nostres ulls per l’amura d’estribord. Llavors, el Zorba virava mar endins i s’allunyava de la costa mallorquina per solcar aigües més fondes, amb l’esperança d’albirar qualque estol de dofins, tortugues o algun altre animal més gros. Però havia estat en va i el tedi se’ns havia instal·lat a bord com un polissó incòmode. Ara, un misteriós objecte blanc surant a la deriva semblava voler lliurar-nos del malèvol influx d’aqueix molest intrús. Les primeres prediccions auguraven el bocí d’un vaixell naufragat, la boia d’algun palangrer o la defensa extraviada d’una barca d’eslora considerable, abandonada a la seva sort per la falta de perícia de qualque mariner maldestre, però no va ser res d’això. Posidó ens tenia reservada una macabra sorpresa.
En Lluis hi posà proa i, a mesura que ens hi atracàvem, les nostres pitjors sospites, les que ningú havia gosat confessar en veu alta, es feien evidents i ens encongien el cor per moments, com qui suca una esponja. Sobre la fosca aigua blava, surava el cos inert d’un animal mort, massa llarg per ser un peix, però molt petit per ser un cetaci. I això va ser precisament: el cadàver d’un petit dofí d’un metre de llarg.
Amb l’ajuda d’un cap amb nus corredís i d’un salabre gros, els mariners l’hissaren a bord. La mirada buida d’una cria somrient de dofí llistat, amb una lletja ferida punyent davall d’un ull, ens observava des de la coberta del Zorba i ens acabava d’esclafar la jornada. Tan sols la nostra indignació era major que la desolació i la tristesa que havien pres el control del vaixell a la llum d’aquella funesta troballa.
Na Magdalena telefonà a l’oficina de Greenpeace de Palma per informar i demanar instruccions. Digueren que registràssim l’albirament, mesuràssim el dofí, el fotografiàssim i el tornàssim a la mar. Ells parlarien amb la responsable de pesca per preparar un comunicat de premsa. Minuts més tard, el malson es repetia. Una segona cria de Stenella coeruleoalba ens feia variar altra vegada el rumb i ens sacsejava de bell nou l’ànima. Repetírem l’operació. Era una mica major que la primera, amb una ferida similar davall l’ull, però amb la coa mutilada… i el mateix semblant rialler.
Intentant trobar una explicació mínimament raonable a aquella salvatjada qualcú va suggerir que l’animal devia haver quedat atrapat en una xarxa i probablement ja seria mort mentre l’hissaven amb un bitxero i quan li tallaven la coa per desembolicar-lo. Però l’ull de metge de n’Arturo va tombar la benèvola suposició: la ferida de la coa havia cicatritzat, per tant, el dofí era viu durant l’amputació i hauria mort dessagnat. El diagnòstic ens va arrabassar llàgrimes de ràbia a més d’un, mentre el rostre xalest de la innocent criatura semblava voler trencar el sentiment general de ràbia i tristesa amb el seu perenne somriure. Tan sols qualque impotent “fills de puta!” pronunciat en veu baixa trencava el silenci.
Tots sabíem què eren les xarxes de deriva: trampes mortals quilomètriques que, a més de fer net de peix la mar, capturen incidentalment cada any munions de cetacis, tortugues i aus marines; però fins aquell funest horabaixa, no havien passat de ser per a mi poc més que un mite; una de tantes coses sobre les que llegeixes i en dones per fet l’existència sense tenir-ne cap prova fefaent. Ara, a bord del Zorba podia contemplar, tocar i ensumar la més cruel, aspra i amarga constatació de que d’haver-n’hi, n’hi ha.
Era ben sabut que, cada temporada, pesquers italians feinejaven a la mar Balear amb aqueixes males arts. Greenpeace havia denunciat també la presència de pesquers espanyols calant-les a la mar d’Alborán i advocava per la seva prohibició absoluta en aigües de la Unió Europea. L’any 2002 s’aconseguiria, però encara l’agost de 2017, dues tortugues marines joves aparèixerien mortes, embolicades amb restes de xarxa de deriva en aquelles mateixes aigües. La jornada d’albirament acabava amb un sinistre i trist resultat. El déu dels mars ens havia volgut ensenyar que els dofins agonitzen i moren somrient, però que el seu somriure no és precisament de goig.
Mentre ens acostàvem a la vorera per fondejar-hi, la mar es vestia de negre, el cel s’enfosquia, la terra es temperava, l’embat emmudia, l’amable terral en prenia el lloc i deixava la superfície marina llisa com un estany gelat. Posidó no estava d’humor ni anava de jocs. Havia decretat una nit de solemne dol absolut; dues de les seves criatures més tendres no veurien l’endemà. Aquella nit no s’escoltaren cançons, acudits ni rialles a bord del Zorba. Aquella nit parlàrem. Parlàrem de la mar, de la terra, de la vida que allotgen, de la mort i parlàrem de l’home. Jo vaig recordar una faula que havia escrit un any abans per a un treball de magisteri, la vaig trobar adient per a l’ocasió i la vaig contar. Tampoc n’estic molt segur d’haver-la contada, però si no ho vaig fer aleshores, ho faré ara…
CONTINUARÀ
Així m’ha vengut a la memòria i així t’he contat la història.
Si t’ha agradat, m’ho dius i, si no, perdius.
Deixa un comentari si et ve de talent; escampa-ho per les xarxes i em faràs content.
6 comments
Esperant la faula… mentre constatam que la mar era i és dura… (o li hem fet encara més per als seus habitants naturals…).
Com per al vell marí, a qui un dia vàrem engegar de ca seva i no hi ha volgut tornar. D’això, més o manco, va la faula.
Molt bo,graçies
Gràcies a tu, Víctor.
M’encanten les teves històries. Gràcies per compartir-les amb tots nosaltres
Gràcies a tu per llegir-les, Isabel.