Érem tots tres a l’era quan vengueren aquells homes. Tu menaves la somera. N’Andreu i jo, mans a les forques, ventàvem les garbes. Era un migdia de juliol. Queia una solana que esberlava les pedres. Sols sentien el trull del carretó batent el blat i els rebufs de la bístia.
La dona que ningú no coneix seu a una taula del Bar Central d’un poble qualsevol des d’on pot veure tothom qui hi entra. Que no la coneix ningú sembla evident,
Seuen a la taula de sempre del cafè Algèria. Ell la mira amb el somriure plàcid forjat a força d’anys d’escoltar-la. Ella té la paraula.
Un home malalt degeneratiu rep com cada dijous la visita d’una voluntària que el treu a passejar. Mentre surten de l’hospital, ell du un estrany recompte que acaba dient: deu a u, i es ca no compta.
Subscriu-te al butlletí del meu blog, Quadern d’un tarat, sobre experiències personals i relats de ficció. Salut i que tenguis…
En Blai sempre es queixava de no tenir mai temps per pensar.
Li agradava molt, asseure’s a pensar. Pensar en coses que havia fet, que hauria de fer, que li agradaria fer; en coses que mai faria… Podia passar-s’hi hores, quan era fadrí i tenia poques feines, pensant i pensant. De vegades ho feia al sofà, però li agradava sobretot pensar d’assegut.
La mar, enfurismada, és un vòmit que et vol treure la freixura per la boca. El vent, quan s’emprenya, fa tap i no la deixa sortir. Assegut sobre coberta, aferrat al guardamà de sotavent, mentre em passen pel cap aquests coverbos sense caps ni peus, mir de veure si una mica d’oratge fresc a la cara em farà espassar el me-meu que he aplegat. És humiliant, però ho he de reconèixer: m’he marejat. Jo. A la mar.
Tres pams tibats de cadena lligaven el coll de l’animal a l’entreforc d’un ametler. Tota la seva llargària no li bastava per ajeure’s en terra sense que les baules de ferro li escanyassin el coll. Així, potes tortes, costelles marcades, cara poruga, el vaig veure per primer pic, l’hivern de 2008…
Cala Pi és la desembocadura del torrent homònim que flueix entre dos espadats a la banda de llevant del Migjorn mallorquí. La cala no està urbanitzada més que dalt del promontori que dona a nord. Una escala de pedra comunica la urbanització on era l’hotel amb la platja. Pujar-hi la brutor devia sortir prou més car i feixuc que traginar-la torrent endins. Greenpeace volia aprofitar les càmeres per denunciar aquest atemptat contra el medi natural i contra el paisatge. I per fer-ho, m’havien designat a mi.
Una lenta cadència in crescendo de tocs secs, compassats, trenca la fosca freda i humida que adorm el carrer. Una farola vessa una llum tèrbola al voltant d’un caixer automàtic. Una ombra menuda i feixuga esdevé, a mesura que entra en escena a cops de bastó, un home encongit pel pes de molts d’hiverns.
Divendres dia 8 de novembre va tenir lloc al Club Nàutic Cala Gamba la presentació de Ca la Infància, el darrer llibre del meu amic Bernat Oliver. Vaig ser convidat per l’autor a dir-ne unes paraules i, després de la introducció den Toni Estades, també amic nostre i president del Club, més o manco vaig dir això:
A simple vista, la brutor sembla sorgir de davall dels còdols arrodonits que conformen la platja, com efervescències emanades del subsol. Però sabem que no és així. La mare terra no ens fa aquesta casta de presents.
Vidres, metalls, plàstics, morques i demés immundícies són aquí per obra i gràcia de qui diu ser la criatura més intel·ligent del planeta…
El Zorba s’allunya de Formentor i com més s’allunya, amb més alegria l’acomboia el llevant.
—Rafel? Has d’anar a popa. Virem en rodó —una veu plàcida, gairebé un murmuri, amb accent de Girona sona darrera meu. És en Pep, el mariner silenciós, l’antítesi de n’Orestes. Igual d’esforçat i eficient, però callat, assossegat, sempre feinejant impassible, escoltant amatent, deliberant circumspecte amb el seu món interior o les tres coses a la vegada. Volt el cap i veig tothom ja a la banyera. No em faig esperar…
Maig de 1997. El MV Sirius, vaixell de la flota de Greenpeace, salpa del port de Palma rumb a la costa valenciana amb la intenció de documentar i denunciar les males pràctiques de la flota pesquera d’arrossegament, per llavors virar a estribord i anar a recalar al port de Barcelona. Aquest és el meu reportatge fotogràfic a color d’aquella singladura.
El mes de maig de 1997, el MV Sirius, aleshores buc insígnia de Greenpeace (Wikipedia), salpava del port de Palma rumb a la costa valenciana per tal de documentar i denunciar la flota pesquera d’arrossegament i virar llavors a estribord per anar a recalar al port de Barcelona. Aquest és el meu reportatge fotogràfic en blanc i negre d’aquella singladura.
El Sirius posava rumb a la costa valenciana amb la intenció de documentar i denunciar les males pràctiques de la flota pesquera d’arrossegament, per llavors virar a estribord i anar a recalar al port de Barcelona.
Assegut al bauprès, cavalc sobre les ones. A la proa del Zorba no hi ha maldecaps ni telèfons ni clients descontents, ni calculadores ni caixes fortes, ni feixos de bitllets sollats de passar d’unes mans, no sempre netes, a altres i de pagar negocis de vegades tèrbols; no hi ha ordinadors ni claus secretes ni números de compte, ni saldos ni rebuts domiciliats que no hi ha manera de que vagin al compte que els pertoca; ni xecs ni pagarés ni canvis de divisa; aquí no hi ha caixes que no quadren ni rellotges que et diuen que avui tornaràs dinar a la mala hora. Aquí tan sols hi ha silenci, pau, vent, sol i saladina.
Dos anys i busques abans, el Zorba salpava a primera hora del dematí d’es Caló, entre el Cap Ferrutx i Betlem, a l’extrem oriental de la badia d’Alcúdia, rumb al Cap de Formentor. La nit ens havia fet oblidar per unes hores la dramàtica mort dels dos dofins. Començava un nou dia. Berenar, xafarranxo, xerrada sobre alguna campanya de Greenpeace i a vigilar les ones per torns s’ha dit.
… De vegades, enlloc de sortir a la terrassa a veure passar guiris, m’estimava més seure al replà de darrera i fruir de l’alegra i molt més harmoniosa companyia d’un grapat de mèl·leres que piulaven de cap a cap d’any, però amb especial dedicació en primavera, entre el brancam del minso reducte de pins supervivents i d’una parella de puputs que venien a niar cada temporada dins una encletxa entre els maresos de la paret de veïnat. Així, quan el professor de llengua ens va comanar escriure un conte, aquells dos aucells tan diferents me serviren d’inspiració. Les meves conviccions ecologistes varen fer la resta.
L’embat jugava dolçament amb les ones, les donava forma, les arrodonia, les feia totes semblants però peculiars alhora, sense permetre que cap d’elles gosàs rivalitzar amb les demés.
