El mes de maig de 1997, el MV Sirius, aleshores buc insígnia de Greenpeace (Wikipedia), salpava del port de Palma rumb a la costa valenciana per tal de documentar i denunciar la flota pesquera d’arrossegament i virar llavors a estribord per anar a recalar al port de Barcelona. Aquest és el meu reportatge fotogràfic en blanc i negre d’aquella singladura.
El Sirius posava rumb a la costa valenciana amb la intenció de documentar i denunciar les males pràctiques de la flota pesquera d’arrossegament, per llavors virar a estribord i anar a recalar al port de Barcelona.
Assegut al bauprès, cavalc sobre les ones. A la proa del Zorba no hi ha maldecaps ni telèfons ni clients descontents, ni calculadores ni caixes fortes, ni feixos de bitllets sollats de passar d’unes mans, no sempre netes, a altres i de pagar negocis de vegades tèrbols; no hi ha ordinadors ni claus secretes ni números de compte, ni saldos ni rebuts domiciliats que no hi ha manera de que vagin al compte que els pertoca; ni xecs ni pagarés ni canvis de divisa; aquí no hi ha caixes que no quadren ni rellotges que et diuen que avui tornaràs dinar a la mala hora. Aquí tan sols hi ha silenci, pau, vent, sol i saladina.
Dos anys i busques abans, el Zorba salpava a primera hora del dematí d’es Caló, entre el Cap Ferrutx i Betlem, a l’extrem oriental de la badia d’Alcúdia, rumb al Cap de Formentor. La nit ens havia fet oblidar per unes hores la dramàtica mort dels dos dofins. Començava un nou dia. Berenar, xafarranxo, xerrada sobre alguna campanya de Greenpeace i a vigilar les ones per torns s’ha dit.
… De vegades, enlloc de sortir a la terrassa a veure passar guiris, m’estimava més seure al replà de darrera i fruir de l’alegra i molt més harmoniosa companyia d’un grapat de mèl·leres que piulaven de cap a cap d’any, però amb especial dedicació en primavera, entre el brancam del minso reducte de pins supervivents i d’una parella de puputs que venien a niar cada temporada dins una encletxa entre els maresos de la paret de veïnat. Així, quan el professor de llengua ens va comanar escriure un conte, aquells dos aucells tan diferents me serviren d’inspiració. Les meves conviccions ecologistes varen fer la resta.
L’embat jugava dolçament amb les ones, les donava forma, les arrodonia, les feia totes semblants però peculiars alhora, sense permetre que cap d’elles gosàs rivalitzar amb les demés.
Unes horetes més tard, al moll, coneixíem el batle de Cabrera. Així en deien d’en Joan, el pagès. També deien d’ell que comandava més que el capità general. En Joan, la seva dona, na Maria, i les seves dues filles eren els únics residents civils de l’illa.
Dues dècades després, el Zorba ha tornat solcar les ones balears; aquesta vegada, però, les radiofòniques, per obra i gràcia de la tripulació del programa Balears fa Ciència, d’ IB3 Ràdio, hàbilment pilotat per un antic zorbaire, n’Enric Culat.
La nit resplendia diàfana. Sense lluna, el cel nocturn espirejava esmaltat d’estels. La absència de contaminació lumínica fa de les nits de Cabrera un espectacle per a la vista i la imaginació.
Avui és un dia molt trist i he volgut dedicar-lo a tenir un pensament per a tots els animals morts al foc d’Andratx i Estellencs. I per a totes les alzines, pins, ullastres, garrovers, arboceres, ginebrons, mates, llampúdols, aladerns, garballons, olivelles i demés sers anònims que ja no verdegen aquest bocí de la nostra serra.
Cabrera és un obsequi per als ulls, pensava contemplant a vista de falcó el magnífic i acollidor port natural i els turons que l’envolten, des de la torre de la petita fortalesa que corona el penya-segat. Allà a baix, a la càlida claror d’aquell horabaixa de primavera, el Zorba…
Cabrera és… una pedra, una fulla, un misteri sagrat; un promontori de pedres, un oceà de fulles, un illot inculte ple d’història i d’històries; de cada pedra, cada fulla, cada història, se’n desprèn l’essència de la Mediterrània.
Com a sentinelles d’una mar immensa, fitàvem la infinita planícia blava a l’aguait de qualsevol ombra que torbàs aquella tensa quietud. Asseguts a la banyera, havíem conegut les espècies de cetacis que poblen la Mediterrània. Gens podíem sospitar la macabra troballa que dies més tard ens depararia Neptú.
Ara que aquesta eterna i forçada quietud me nega el dret d’engronsar-me a plaer, record amb nostàlgia, de vegades dolorosa, però més sovint reconfortant, els dies en què l’oratge salobre de la mar m’enfitava de saladina la cara, les mans se’m curtien a força de patir el frec d’escotes i amarres i la pell aspra dels meus peus trepitjava ferma la noble fusta de l’escorada coberta del Zorba.
Diuen que la segona cosa que perdem és la memòria, però com que no record quina és la primera, no seguiré per aquí. Provaré una altra cosa. Diuen que pensar no és saber…
Així comença el capítol 2 del viatge iniciàtic cap a terres del nord d’en Bernat Oliver i en Rafel Jaume.
Aquestes són les 12 fotografies més passables d’entre les que vaig fer durant la meva curta estada a Copenhaguen el…
Les llengües neixen, creixen, competeixen, s’ajunten, procreen, envelleixen i moren, com qualsevol ens viu, dins el medi de la comunicació humana i per mitjans diversos. Però ¿com, en un món sense mass media, algunes llengües de l’antiguitat s’imposaren sobre les veïnes i arribaren gairebé intactes fins avui?
Com ja et vaig contar l’altre dia de pagès, durant el primer semestre del curs 2016-17, vaig fer l’assignatura Llengua,…
El primer semestre del curs 2016-17, vaig cursar l’assignatura Llengua, cultura i societat a la UOC. El primer treball consistia…
Aquest és el capítol 1 d’aquesta aventura, però no n’és el primer. Si vols posar-te en situació, hauràs de llegir…
