Versemblança o realitat? La IA davant el repte de la creació artística

L’any 1770, Wolfgang von Kempelen va presentar al món el seu famós autòmat, el Turc Mecànic, una màquina que simulava jugar a escacs amb una intel·ligència sorprenent. Durant dècades, la gent es va meravellar davant la seva aparent capacitat de pensar i prendre decisions com un humà, fins que es va descobrir que, en realitat, un mestre d’escacs humà s’ocultava dins l’autòmat. Aquest episodi històric mostra com la tecnologia ha creat il·lusions de capacitat intel·lectual i ens porta a reflexionar sobre la naturalesa de la creativitat artificial. De la mateixa manera que el Turc Mecànic simulava un procés cognitiu que en realitat no posseïa, les intel·ligències artificials d'avui dia poden estar creant una il·lusió de creativitat que, en essència, segueix depenent de patrons preexistents.

Quan una intel·ligència artificial compon una peça musical o pinta un quadre, no parteix d’una experiència personal o d’una emoció viscuda. En canvi, analitza grans conjunts de dades per identificar patrons estilístics i estructurals. Així, sistemes com DeepDream de Google han estat capaços de crear imatges amb estètiques surrealistes a partir de xarxes neuronals que processen milions de fotografies preexistents. De la mateixa manera, AIVA (Artificial Intelligence Virtual Artist) compon música en estils que van des del barroc fins a la música cinematogràfica, però ho fa a partir de l’anàlisi d’obres mestres ja existents. Això ha fet que molts experts es preguntin fins a quin punt la IA pot realment innovar o si està simplement replicant esquemes amb variacions subtils. Un altre exemple és DALL·E, una IA capaç de generar imatges a partir d’instruccions textuals, demostrant una habilitat impressionant per combinar conceptes visuals, però sense una intenció genuïna darrere de la seva creació.

El debat sobre si la IA pot crear art genuí gira al voltant de la distinció entre innovació i imitació. Mentre que artistes humans desenvolupen un estil propi basat en la seva història i experiències personals, la IA genera resultats a partir d’un procés de síntesi d’informació prèvia. Per exemple, el projecte The Next Rembrandt va utilitzar una IA per analitzar obres de l’artista neerlandès i generar una nova pintura que imitava perfectament el seu estil. Aquesta creació és original en la seva forma, però conceptualment es basa íntegrament en el passat. Això ens porta a qüestionar si la IA podria algun dia crear un estil artístic completament nou, un moviment independent que no es derivi directament de dades preexistents. Ara per ara, la resposta sembla ser que no, ja que el seu funcionament es basa en la repetició i recombinació de patrons previs.

En el món de la literatura, algoritmes com GPT-4 poden escriure relats, assajos i poesia que poden semblar humans, però segueixen patrons textuals apresos d’obres anteriors. Això ens porta a la qüestió de si l’art generat per IA té un propòsit o una intenció real, o si simplement respon a una sèrie de regles matemàtiques. La diferència fonamental entre un escriptor humà i una IA és que l’humà pot trencar amb les seves pròpies influències i desenvolupar una narrativa inesperada i innovadora, mentre que la IA depèn d’un conjunt de dades preestablert. Així mateix, hi ha projectes com Botnik, que utilitzen IA per generar textos amb un toc humorístic i surrealista, demostrant que la IA pot sorprendre, però no pot decidir per si mateixa quin tipus d'impacte vol tenir en els lectors.

El futur de la creativitat artificial no només dependrà de la seva capacitat tècnica per generar obres més complexes i matisades, sinó també de com la societat decideixi interpretar i acceptar aquestes creacions. El valor de l’art sovint rau en la seva càrrega emocional i en la intenció de l’artista. Quan un quadre ens commou o una simfonia ens emociona, no només experimentem una estètica, sinó també la història i la veu única d’un creador. Si la IA és capaç d’imitar aquest efecte amb una precisió gairebé indistinguible, hem d’afrontar el repte de redefinir què considerem art i quin paper té la subjectivitat en la seva percepció. Això és especialment rellevant en disciplines com la música electrònica, on algorismes d’IA han estat utilitzats per a la creació de ritmes i melodies que, tot i la seva sofisticació, poden semblar desproveïts d’un component humà genuí.

Aquest dilema ens transporta a les reflexions filosòfiques de Plató i els sofistes. Plató, en el seu famós mite de la caverna, argumentava que allò que percebem sovint és només una ombra de la realitat última. L’art, segons ell, era un reflex distorsionat de les idees pures i eternes, una còpia imperfecta d’una veritat inalterable. Si la IA pot crear obres artístiques que imiten el que considerem bellesa i expressió, no estem simplement davant d’una nova capa d’ombres sobre la paret de la caverna? Però el món actual, m’atreviria a dir, té un aire més sofista, per contra, consideraven que la versemblança i la persuasió eren essencials en la construcció de la realitat percebuda. En aquest sentit, si una creació d’IA ens commou i ens sembla autèntica, importa realment si no hi ha una consciència creadora darrere? Potser la IA no necessita arribar a la veritat última de Plató, sinó només ser prou convincent en el món de les aparences, tal com defensaven els sofistes.

Aquesta visió sofística ens obliga a reconsiderar què significa realment la creativitat. Si l'art és una qüestió de percepció, aleshores la IA pot ser considerada una creadora en tant que les seves obres són acceptades i valorades pels humans. En un món on la persuasió i la imitació són eines fonamentals de comunicació, les creacions d'una IA poden arribar a tenir la mateixa validesa que les d'un artista humà, independentment de la seva manca de consciència. Això planteja un escenari on la línia entre allò real i allò aparent esdevé cada cop més difusa, fent-nos preguntar si l'ésser humà està preparat per acceptar una forma d'art que no prové d'una experiència vital, sinó d'un càlcul algorítmic.

El debat sobre la versemblança i la realitat en l’art generat per IA ens obliga a reflexionar sobre la relació entre creació i tecnologia. Tot i que la IA pot generar art visual, música o literatura, ho fa sempre dins dels límits de les dades amb què ha estat entrenada. Així, pot ser una eina poderosa per expandir les capacitats creatives dels humans, però encara no ha demostrat la capacitat de transcendir la simple imitació per generar una expressió autènticament nova i independent. Potser la seva funció més valuosa no serà la de crear per si sola, sinó la de potenciar la imaginació humana a nivells encara inexplorats, obrint nous camins per a la creativitat en un diàleg constant entre la màquina i l’ànima humana.

Comentaris